Un altre bloc

ei xavalitas, per a classe ens han manat una pràctica que consisteix en crear i mantenir un bloc amb tres entrades setmanals, així que igual d'ací a gener deixe açò un poc (més) descuidat. El que hem fet jo i Anna és aquest, per si vos interessa: Electroencefalograma pla.

Per a que no es quede açò tan buit vos deixe amb uns minuts musicals:


Este l'he vist al bloc de Nacho Vigalondo, que pel que es veu es fan de Jonathan Richman, autor de temazos com el del video.


Este me'l va passar Arnau fa temps, no comment.


I a estos els vaig vore en cuatrosfera una nit sense son. Tron el puto amo.
Per cert, algú s'ha subscrit en Bloglines i m'apareix com que no té perfil públic... dona la cara!

La Setmana Fantàstica

Menuda setmaneta xavals... la cosa va començar el dissabte anant-me'n a Mallorca amb la família fins al dimarts, que tornàrem per la nit. Va estar de puta mare, a vore si me faig en les fotos i en penje alguna, encara que crec que la gran majoria seran de la trobada de gegants, que el Pere se va tornar loco, va entrar en un frenesí fotogràfic i ara hi han fotos de gegants per a parar un tren, que passa per la via, com el tonto que ja ho savia (acabe de llegir el que he escrit i em dona vergonya a mi mateix, però ho deixe per a escarni públic). Total, a el que anava, que a vore si pille les fotos i penje la de la firma del taok que em vaig trobar per Palma, que el cabró està a tots els llocs.

El dimecres anàrem a vore El Laberinto del Fauno [1], de Guillermo del Toro, un pel·liculon, te dos històries paral·leles, la de la xiqueta que troba un faune que li diu que es la reina de noseque però que ha de passar tres proves per a demostrar-ho i la del capità de la guàrdia civil que lluita contra els maquis. Sergi López ho fa molt bé de fatxa fill de puta, el vestuari és impressionant i la interpretació del faune m'encanta, no és el típic home-cabra, és més com l'esperit del bosc, de fusta. A més ix Federico Luppi, que per poc que faça ja li dona categoria.

El dijous va ser la risión, ahi tragant-me La Hora Chanante en palancote, al final per la vesprada ja no podia més, i això que eren els millors capítols... Pel matí (mentre veiem LHC) va vindre Artur i el vaig reventar en la ciutat dels condemnats, ell sap de que parle, i si ho explique públicament començareu tots a tirar-me fruites podrides cridant-me friki, sectari o dirèctament malalt (que ho soc, però tampoc és plan de maltractar-me per això).

I el divendres, ai mare el divendres, me'n vaig anar al Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Flipant. Arnau i jo veierem quatre pelis en dos dies, la primera va ser Children of Men [1], dirigida per Alfonso Cuarón i amb l'actuació de Clive Owen (Dwight a Sin City) i Michael Caine, resulta que en el 2027 (el mateix any en que està ambientada Metròpolis, de Fritz Lang) hi ha una crisi de fertilitat, però de sobte un grup de resistència troba a una dona embarassada, i clar, ahi estan els interessos del govern anglés, els de la resistència, els de la pròpia dona i tota la pesca. La peli està bé, encara que jo haguera posat el final 30 segons abans del que ha ficat el director, però clar, igual el públic em lynchava per un final tan obert.

La segona va ser Moscow Zero, dirigida per una española, una tal Luna, amb Val Kilmer. És una espècie de Los Otros, on cada 'grup' pensa que els altres son els fantasmes, així que tenim a un antropòleg perdut als túnels de Moscou que vol estudiar les llegendes d'un laberint situtat baix d'un monestir, i un amic seu (retor) que ha anat a buscar-lo. Total, que les llegendes son veritat i allí dins estan els esperits d'uns xiquets que creuen que l'antropòleg i companyia son els esperits. El resultat és una pel·lícula interessant rodada amb baix pressupost, encara que sense massa sorpreses i amb alguna coincidència forçada.

Canviem de dia i vos conte una altra peli, Fido, una producció canadenca amb Carrie-Ann Moss, un núvol de pols estelar fa que els morts s'alcen de les seues tombes i desencadena la guerra zombi, però això ja és història, des que l'empresa ZomCom va inventar els collars de control de zombis el món ha canviat i ara els gasten de majordoms i de mà d'obra barata. Es tracta d'una comèdia bastant cafre, en la que no vaig parar de descollonar-me.

I per últim arribem a Renaissance [1] [2] [3], una espècie de Blade Runner SinCitytzat, no sé si m'explique, la història és la d'un detectiu al que se li encarrega trobar a una investigadora desapareguda, la tipeta en qüestió estava treballant en la fórmula de la immortalitat, així que trobem pel mig interessos tant corporatius com humanistes, al cap i a la fi quin sentit té la vida sense la mort? Pues esta trama rodada amb actors i després animada sobre ells en 3d en blanc i negre, i quan dic blanc i negre és això, amb res o casi res de gris ambunes ombres molt marcades i un contrast duríssim. En definitivas cuentas, que molt bé, em van agradar totes les pelis, cadascuna en el seu propi estil. L'any que ve repetiré!

I per fi acabe el puto post, que porte des del dilluns escrivint-lo en les poques estones lliures que tinc els primers tres dies de la setmana, sort que el cap de setmana comença en dijous...

Hasta luego retrospecters!