Big culo day

L'any passat per aquestes dates em vaig contindre i vaig posar el cul de Nancy Callahan de Sin City... este any no: Feliç dia del cul 2009!

Mr. Castle, usted de que es, de culos o de tetazas?

¿Que hay que elegir?

Thoom? jo creia que l'onomatopeia per a aquests casos era prrrrrrrt!Ups! Creo que me he pasado con los garbanzos...

I ara... ejem... bueno...
Pues eso.

I per acabar una variant del que a partir d'ara s'anomenarà pla marcià.Vale, en lloc d'un cul hi ha un parrús, però agafeu la idea, no?

Facebook

Abstract.
Tots sabeu el que es el facebook, no em vaig a esplaiar amb explicacions. El 18 de gener em vaig obrir un compte impulsat per un interés purament científic, volia comprovar de primera mà perquè la gent està enganxada a aquest servei i verificar si la meua hipòtesi sobre la seua (in)utilitat era vertadera o falsa.

Hipòtesi.
Partim de la hipòtesi de que Facebook és un servei inútil, que simplement crea la necessitat d’afegir a una “llista d’amics” a tots aquells que s’han creuat en algun moment a la nostra vida per a donar-nos la falsa impressió de que som estimats o que el món està ple d’amics nostres. A més, amb la creació de grups i l’enviament d’abraçades, cubates, gatets i demés parafernàlia s’assegura la procrastinació dels seus usuaris.

En resum, Facebook és un servei inútil per a perdre el temps.

Primeres impressions.
El disseny és net, això se li ha de concedir, al principi he anat un poc perdut per trobar coses, però té una interfície bastant intuïtiva. A més sembla que no es poden crear aberracions ala MySpace (maleït siga mil i una voltes).

Al poc de furgar he trobat el que creia que seria una funcionalitat útil, la importació d’altres serveis web. El primer fiasco me l’he endut en no poder (o saber) importar des de Bloglines, el meu lector de feeds. L’altre me l’he endut en vore la inutilitat de l’aplicació, he importat diversos perfils (last.fm, del.icio.us i youtube) per comprovar la reacció del meu perfil públic, ha estat nul•la, no ha canviat res, ni he pogut accedir a la meua llista de cançons favorites, ni als links, ni als vídeos. És a dir, a primera vista és INÚTIL.

Fent amics.
Com ja he dit, la funció bàsica de Facebook és crear una llista d’amics i coneguts per a compartir amb ells tot allò que penges al teu propi perfil i veure el seu. Doncs bé, en el meu experiment he començat per agregar tres amics a la meua llista, una companya de classe i dos amics de la infància. El resultat ha estat variat depenent de la persona:

Cas 1, subjecte X, companya de classe
El subjecte X s’ha mostrat receptiu a l’experiment i m’ha acceptat la invitació. He pogut investigar el seu perfil i descobrir que té 112 persones agregades com amics, entre les quals he pogut identificar companys de classe amb els quals no parla. He pogut vore també algunes de les 93 fotografies que te penjades. I per finalitzar li he deixat un missatge al seu perfil.

Cas 2, subjecte Y, amic de la infància 1
El subjecte Y s’ha mostrat hostil al meu intent d’amistat, argumentant que només m’acceptaria la invitació quan creara un compte ‘real’ i definitu. Així i tot li he enviat un missatge privat i l’ha contestat.

Cas 3, subjecte Z, amic de la infància 2
El subjecte Z s’ha mostrat receptiu a l’experiment, al seu perfil he pogut descobrir jocs, he intentat desafiar-lo però no he obtingut resposta. Igual que amb el subjecte X, li he deixat un missatge al perfil.

Ni el subjecte X ni el subjecte Z han contestat als missatges deixats al seu perfil.

Jocs.
Com he exposat a l’apartat anterior he descobert unes aplicacions amb intencions lúdiques, entre elles una emulació del joc de bitlles o aplicacions d’agudesa mental, de coneixements geogràfics o l’excel•lent Zuma, el sol objectiu d’aquestes aplicacions és la procrastinació, que pot ser seria adequada com a forma d’evasió si tot el servei no girés entorn a la procrastinació dels seus usuaris.

Grups.
En el meu afany investigador m’he proposat provar totes les funcionalitats que oferira Facebook i siguera capaç de trobar, per aquesta raó m’he unit a un grup, Fans de Firefly. Els grups semblen tenir la unica funció de que els usuaris es senten part d’una comunitat i es senten recolzats per aquestes comunitats. El propòsit real d’aquestes comunitats és el d’ampliar el radi d’acció de la impressió que els usuaris cerquen de ser estimats.

Conclusions.
Crec que queda suficientment demostrada la hipòtesi formulada. Pot ser les meues conclusions estiguen condicionades per una predisposició a voler demostrar la meua teoria, per aquesta raó m’agradaria obrir un debat amb qualsevol que vullga refutar-me.

Arnau, eres el rei dels gadgets

Vaig a apuntar-me al teu bloc!

Demoler!

Buscant una cançó que me va passar Guillem ahir he acabat en myspace, i a partir d'ahi ha estat una merda rere l'altra.

Primer per haver d'entrar a un myspace (demoler!) per a no trobar el que buscava (demoler!), després he vist que hi havia un myspace (demoler!) que es deia Los Conchords, on els "amics" del canal TNT, dels quals porte 2 temporades i mitja esperant subtítols per a The Wire (demoler!), han decidit doblar, no sols els diàlegs, sinó també les cançons de Flight of the Conchords [1] [2] (demoler!), gràcies a l'exit que ha tingut el doblatge mexicà (demoler!). Vos deixe amb dos versions de la mateixa cançó, si no recorde mal, la primera en aparéixer en la sèrie: Most beautiful girl in the room.

ORIGINAL

CHICANO VERSION

I ara vos deixe en la cançó que m'ha portat a tot açò.

Humor nipó

"(In one famously controversial show, an aspiring comedian named Nasubi was locked naked in an empty apartment and forced to live on winnings from magazine sweepstakes until he earned $10,000. When he finally reached his goal 14 months later, the show's producers gave him some clothes, blindfolded him, and took him on a surprise vacation to South Korea, where he was locked in yet another apartment until he won enough money to buy a plane ticket home. While some vehemently opposed the show, most watched it religiously with delightful horror and amusement. Nasubi wrote a best-selling book about his experience and later became a successful stage actor.)"

Lisa Katayama, en Boing Boing

Ahi està la diferència entre els programes d'humor japonesos i les burdes imitacions occidentals.

El cine que ja deuries d'haver vist (i el que no deuries de vore mai)

Hola muchachada, crec que ja és hora de que publique un xicotet programa del que serà l'inici de la terrassa d'estiu, he pensat que posarem una pel·lícula entre setmana i una en cap de setmana, per a que tothom se puga passar. Per a començar, les sessions d'entre setmana seran part del cicle "Time Warp", per celebrar l'estrena, per fi, de Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, passarem pel·lícules que tracten sobre els viatges pel temps i les paradoxes que implica. Les sessions de cap de setmana formaran part del cicle "El cine que ja deuries d'haver vist", la funció del qual és ni més ni menys que educar a mon pare.

Feta ja la introducció vos deixe amb el programa quasi-definitiu:

Dijous 3 de juliol
Primer (Shane Carruth, 2004)

Dissabte 5 de juliol
El Padrino (Francis Ford Coppola, 1972)

Dimecres 9 de juliol
Donnie Darko (Richard Kelly,2001)

Divendres 11 de juliol
Star Wars (George Lucas, 1977) o El Padrino II (Francis Ford Coppola, 1974)

Dimarts 15 de juliol
Doce monos (Terry Gilliam, 1995)

Dissabte 19 de juliol
No Country for Old Men (Germans Cohen, 2007) o El Hombre Elefante (David Lynch, 1980)

Dimecres 23 de juliol
Pendent d'elecció

Totes les pel·lícules seran projectades en versió original subtitulades, llevat que els subtítols no estiguen disponibles. Les sessions començaran quan es faça fosc, entre les 22 o les 22.30. Si teniu alguna proposta o algun dubte pegueu-me un toc, o feu-me un mail. Si es possible aviseu si aneu a vindre.

Cinema a l'aire lliure

Anit va ser l'estrena oficial de la terrassa d'estiu, ja sé que vaig avisar amb poc de temps però va ser una desició presa ahir mateix, si no teniu marge de reacció no es culpa meua. Però anem al que anava, que veièrem [·REC], una masterpiece ens posem com ens posem. En realitat només volia deixar constància, en quan acabe els exàmens intentaré fer un programa d'un parell de setmanes o tres com a mínim i el públicaré.

Havia pensat projectar abans o després de cada peli un curt o un capitolet d'algo curt, escolte per ahi The IT Crowd? Sí, i Flight of the Conchords, algo d'eixe pal, inclús algo de la buena vieja Hora Chanante. No sé, que penseu?

BSG: Atac Cylon

A alguns ja vos he donat la pallissa, però ara és hora que ho ensenye al món mundial, vos presente el fantabulós joc Battlestar Galactica: Atac Cylon! (soles por posar Galactica segur que les visites se'm multipliquen per 20... mauahahahahaha) Al que anava, és una pràctica que he hagut de fer, que es millorable? i tant, però bueno, és el que hi ha, no tenia suficient coneixement ni suficient temps per a adquirir-lo, així que s'ha quedat ahi, si vos agrada deixeu comentaris, si no se n'ananeu a cagar a l'era.

Yipee-ka-yay, motherfucker

Estic a punt d'anar-me'n a un examen i m'he trobat este vídeo...



Espere que vos haja agradat motherfuckers. Ara si em perdoneu, tinc cita amb el proctòleg.

L'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs

Acabe de fundar una religió, millor que el Pastafarisme [1] [2] i millor que el Dudeism. L'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs.

Aquesta religió no adora a cap déu immaterial que va crear el món, es va cansar de jugar i es va tirar a fer la migdiada, no, en l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs adorem al Gran Col·lisionador d'Hadrons [1] [2], que aquest estiu, o potser més tard, amb l'observació de la sagrada partícula es crearà un forat negre que catapultarà la Terra en tres direccions distintes a la vegada: la destruirà, l'enviarà al futur i la transportarà a una dimensió paral·lela, tot això sense partir-la, ni desdoblar-la, ni reproduir-la per mitosi. Aquest és el gran misteri escatològic de l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs, s'anomena la Paradoxa de l'Escició Espai-Temporal, o PEET, perquè una de les pautes de l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs és utilitzar sigles només quan aquestes siguen gracioses. El PEET, a banda de destruir la Terra, ens portarà a dos escenaris completament diferents, del futur adquirirem nous coneixements imprescindibles per a la nostra evolució, com per exemple la pornografia sensorial. A la dimensió paral·lela coneixerem als altres Jo, el qual ens servirà per a coneixer-nos més en profunditat i ser conscients de les notres possibilitats i les nostres limitacions. I inclús de la destrucció obtindrem coneixements, veurem la fi del món, el que ens servirà per a adquirir un major nivell espiritual.

Doncs bé, aquesta és la nova religió. S'accepten sacerdots, seguidors i subvencions.

DMZ & Kurosagi & Life on Mars & Inquisitio

Estic molt enmerdat de feina, així que seré breu:

DMZ: Molt bo, ací teniu un parell de crítiques [1]. Diuen que en realitat la part bona comença al segon volum, ja vos contaré.

Kurosagi: Regular, els japonesos i els fantasmes ja comencen a estar massa vistos, després d'haver llegit aquesta crítica esperava alguna cosa més.

Life on Mars: Prou bona, una idea brillant amb els capítols justos, quan sembla que vas a començar a cansar-te s'acaba, igual algú em linxa, però el final em sembla que no va estar a l'altura. Només un apunt, i citant a Warren Ellis en referència a Freakangels: As I mentioned elsewhere, people should count themselves lucky that I indicated people from Manchester are capable of human speech at all. Si no recorde mal s'estan fent un parell de remakes, un nordamericà i un espanyol, he dit alguna vegada que odie els remakes? doncs els odie, espere que els isca mal als dos i es foten i vaja a per ells un gorila rosa i els faça un fist-fucking que els deixe el cul com a Mr. goatse (no vaig a posar link, busqueu al google, no vos decepcionarà).

Inquisitio: És un llibre sobre l'últim assassinat per part de la inquisició a Espanya, que va ser precisament a València, l'he hagut d'abandonar, m'ha resultat cansiníssim, tota l'estona pegant-li voltes al mateix.

Marvel Zombies & Nextwave

Avui porte una altra parella de propostes que tenen coses en comú, en el fons i en la forma. Són Marvel Zombies i Nextwave. Aquestes dos obres són una immensa gamberrada dels seus autors, que peguen la volta a l'univers Marvel, i a més fan un crossover completament gratuït i sense el més mínim sentit entre elles, com no podia ser d'una altra manera.

A Marvel Zombies, com el seu nom indica, tots els superherois han estat infectats per una malaltia extraterrestre que els converteix en zombies, per acabar-ho d'adobar apareix Silver Surfer avisant de que en tres dies arribarà Galactus a jalar-se el planeta, crec que no cal dir que acaben els dos a l'interior dels zombies. La saga es composa, per ara, de tres llibres: Marvel Zombies [Robert Kirkman & Sean Phillips [1], 2005], Marvel Zombies: Origenes [Robert Kirkman & Sean Phillips, 2006] i Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas [John Layman & Fabiano Neves, 2007]. No vaig a ser tan catastrofista com alguns, però és evident que el millor de tots és el primer, a Orígenes es nota la desgana tant del dibuixant com del guionista, no és una merda completa però s'aproxima prou. Un poc millor m'ha semblat el vs el Ejército de las Tinieblas, a pesar de que a algunes parts sembla que canvie de dibuixant (per a pitjor), però bueno, la història no està malament del tot. On realment hi ha que fer una menció especial és a les portades d'Arthur Suydam [1], encarregat de fer-les a tota la saga, són realment insuperables, només per elles ja val la pena tindre qualsevol dels tres còmics.

En Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas és on l'escuadró Nextwave fa l'aparició estelar de tres vinyetes:

- ¿Sabes qué es lo único que me gusta más que hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales...?
- Déjame adivinar... ¿Hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales preadolescentes
- Has dado en el puto clavo.

I amb aquest diàleg vos podeu imaginar com és Nextwave [1] [Warren Ellis [1] & Stuart Immonen [1] [2], 2006], sense exagerar crec que puc dir que és el millor còmic de superherois que he llegit. Les aventures de l'escuadró són una sèrie de frases ocurrents i disbarats que inclouen koales assassins, homes bròcoli, goriles comunistes o samurais en pilotes, entre d'altres bajanades. És un còmic d'acció pura, humor i violència gratuita, es pot demanar alguna cosa més? Doncs sí, l'estil brillant d'Immonen. És una llàstima que s'haja aturat al número 12, però segons la wikipedia és una parada temporal fins que Mr. Ellis tinga ganes i temps, de moment sembla que ha représ una altra gran sèrie, NewUniversal, esperem que la següent siga Nextwave.

PD. a vore si aconseguisc trobar un scan de Nextwave#11 i faig un muntatge de les 6 pàgines dobles, que quedarà per a flipar-la.

Emigrantes & El Libro de los Conejitos Suicidas

Avui el que porte són dos propostes de còmic mut, una seriosa i una altra graciosa. La seriosa és Emigrantes [The Arrival, Shaun Tan [1], 2006], guanyador del premi a millor còmic del Festival del Còmic d'Angoulême. Emigrantes és la història sense paraules d'un emigrant (quina casualitat) que ha d'adaptar-se a un lloc nou on no entén res, un lloc que sembla un altre món, allí ha d'aparendre-ho tot una altra vegada, començant de zero. La veritat és que es un àlbum impecable tant el contingut com el continent, l'encuadernació és insuperable i tant l'estil de dibuix com la història molt bons, pot ser estiga condicionat pels premis que té o perque pels 22 euracos que m'ha costat he volgut que m'agradara, però el cert és que m'ha encantat.

I la proposta gracios és El Libro de los Conejitos Suicidas [The Book of Bunny Suicides, Andy Riley, 2003] i la seua continuació, com el seu nom indica és una enciclopèdia il·lustrada de les mil i una maneres diferents que té un conill per suicidar-se, i en general, totes molt gracioses. Els vaig devorar ahir mentre tornava amb el tren i em partia el cul, no tant com amb El Niño Gilipollas que Quería Volar, però prou. Hi han algunes maneres molt enginyoses i unes quantes només aptes per a frikis, com la de tirar-li pebre a l'ull de Sauron. Total, que per a pegar-se unes rises estan de puta mare.

Some Kind of Monster & The Ultimates & 13 Tzameti

Avui he anat a València a alimentar a The Pila, i abans de que se m'amuntone més la feina he decidit comentar, encara que siga rapidet i de passada el que tinc pendent.

El primer és Some Kind of Monster [Joe Berlinger & Bruce Sinofsky, 2004], un documental de tres horaques sobre Metallica [1]. En principi, l'únic que pretenia el docu era fer un seguiment de la creació d'un disc un tant diferent, els components es tancaven en unes instal·lacions militars abandonades i no eixien d'allí fins que no tingueren el disc, però a causa dels piques interns i de que el cantant va entrar en rehab el procés es va allargar i va eixir una cosa completament diferent, on es mostra que, per molt de thrash metal que toquen, són tots uns pijos de molt de cuidao.

En segon lloc està The Ultimates [Mark Millar & Bryan Hitch, 2002], que me l'he estat llegint a pedaços mentre canviava l'audio manualment als capítols de Battlestar Galactica que no tenia en dual. La premisa de tot l'univers Ultimate és actualitzar els superherois al segle XXI, així, per exemple, Thor és un activista anti-globalització suec que es nega a ajudar el grup que Nick Furia (que és negre) munta en els EUA a no ser que Bush duplique el pressupost de les ajudes exteriors. La idea no és mala i el dibuix és prou acceptable, jo no me l'haguera comprat però aixina de préstec es deixa llegir.

I per a finalitzar, 13 Tzameti [Géla Babluani, 2006], una pel·lícula que no puc fer res més que recomanar. No vos pense contar res d'ella, no vaig a posar ni enllaços, veieu-la verges si podeu, val la pena. Com apunt només dir que va guanyar entre d'altres el gran premi del jurat de Sundance i el de millor banda sonora a Sitges. Veieu-la, feu-me cas, que jo sé molt.

Fusió

He fos un altre disc dur. No sé si tots els que em llegiu ho sabieu però ja ho vaig fer fa un temps, encara que aquella vegada va ser a lo gran i vaig fondre els dos, aquesta vegada només ha sigut el de les dades, sort que vaig aprendre i ara tenia còpia de quasi tot i in extremis vaig poder acabar-la. A més, la broma m'ha costat formatejar l'altre disc amb la consegüent pèrdua de tots els programes que tenia instal·lats, així que he decidit intentar viure al marge de microsoft, amb l'única excepció (espere) del SO, que és imprescindible per a una de les necessitats bàsiques de l'ésser humà, jugar. Però per a tot el demés intentaré gastar software obert, lliure o com preferiu dir-li, però en definitiva gratis.

Pel que estic veient el que més em costarà serà adaptar-me al messenger, per ara estic provant el Pidgin però el trobe massa espartà i l'aplicació per a canviar de nick no és massa fàcil (ni fiable), a més que no té, o almenys jo no l'he trobada, funció per a que s'inicie automàticament en encendre's l'ordinador i el més important, no es poden enviar brunzits. Per tot això estic buscant una alternativa, encara que té una opció que m'ha encantat: pot llevar el format de text dels demés i evitar que se't creme el nervi òptic per tipografies i colors aberrants (Carlos!).

Bueno, i aquesta és l'entrada d'avui, encara he de parlar de Some Kind of Monster, Ultimates i 13 Tzameti, però avui no tinc ni temps ni ganes així que demà o a l'altre o quan m'isca dels sants ous ho escriuré.

The Mist

Ahir, per a estrenar el projector que m'ha regalat Pere de puntazo, vam vore The Mist [1] [2] [Frank Darabont, 2007], que s'estrena ací el proper 30 de maig, però que ho va fer als EUA el passat 31 de novembre, i que és una adaptació de la novel·la curta homònima de Stephen King. En la pel·lícula no recorde que ho digueren, però segur que està ambientada en Maine, com quasi tot el que té a King pel mig, doncs bé, en un poble de Maine de repent cau una boira densíssima que pilla a uns quants del poble dins un supemercat, però la boira no està deshabitada... i ja tenim pel·lícula!

Potser hagués estat millor que es centrara un poc més en les relacions entre els atrapats, perque l'únic que passa es que fan dos bàndols molt ben delimitats (en realitat tres, però un és el dels que volen eixir, i desapareix prompte), crec que tancar un grup heterogèni dins un supermercat pot donar molt més joc que eixe, sense deixar de banda els habitants de la boira clar, que eixe és un encert de la pel·lícula, que apareguen rapidet i que es vegen bé, nada de medias tintas, si ha d'apareixer un tentacle devorador, pues que siguen quatre! Però també hem de tindre en compte que és un producte per al consum mainstream americà i no se'ls pot exigir massa. La pel·lícula no és per a tirar cap traca, més si li afegim la baixa qualitat de la imatge, que faltaven la meitat dels subtítols i que s'escoltava la risa del tipo que la gravava (les còpies pirates és el que tenen), però les mencions a La Torre Oscura [1] i el final (finalazo!) la converteixen en una pel·lícula bona, no molt bona ni de terror bona, però bona al cap i a la fi.

√964 Pinocchio & Rising Stars: Nacido del Fuego

Feia temps que la tenia en llista d'espera i ahir al final vaig vore √964 Pinocchio [Shozin Fukui, 1991], ja vos vaig dir que necessite vore tot el que tinga l'etiqueta "cyberpunk", de vegades ix bé i de vegades mal, i en aquest cas ha eixit pitjor. Comença amb un plantejament acceptable, un ciborg sexual no aconsegueix exercir i la clienta el tira al carrer, una jove el troba i se l'endú a viure amb ella mentre la companyia el busca per tota la ciutat. A partir d'ahi és un seguit de bestieses i poca-soltades sense el més mínim sentit, la tipeta vomitant deu minuts per arrebossar-se en el seu pròpi vòmit i menjar-se'l, uns altres deu minuts de Pinocchio corrent per ahi... Aspira a arribar al nivell de Tetsuo [鉄男, Shinya Tsukamoto, 1989] però no aplega ni a xuplar-li les ungles del peu. Com a curiositat està bé, però amics, si la veieu podeu parar en quant comence a semblar-vos disbaratada, no vos perdeu res. Tenia pendent trobar Rubber's Lover, també de Shozin Fukui, però crec que m'estalviaré el temps i els diners.

Per a llevar-me el mal sabor de boca em vaig llegir un còmic que m'havia deixat Artur per ací, Rising Stars: Nacido del Fuego [Rising Stars: Born in Fire, J. Michael Straczynski, 1999]. En una ciutat dels EUA cau el que sembla un meteorit i tots els que es trobaven en eixe moment en l'úter de sa mare naixen amb superpoders, uns amb més i uns amb menys, però tots tenen algo. Però un dia, alguns se n'adonen que quan un dels especials mor la seua energia es reparteix entre els demés, i clar, ja està liada. Es formen grups enfrontats i a donar-se d'òsties, que és gratis. Al final l'exèrcit mata uns quants i tots els demés es converteixen en super poderosos, inclús els que tenien poders de nivell baix. I ahi acaba aquest primer volum. La veritat és que després de la merda de peli anterior m'ha semblat deliciós, encara que sé que no és per a tant. Te un bon plantejament i un dibuix prou correcte, encara que de vegades les samarretes canvien de color sense causa aparent. Es deixa llegir, que no és poc.

Planeta Rojo, El Lobo Solitario y su Cachorro & La Burbuja de Bertold

Odie als fallers i a les seues putes despertaes, aquest matí si haguera tingut a casa una escopeta crec que ja estaria a la presó, o m'hagueren donat el Nobel de la Pau. Una de dos. Que me tenen fregit ja joder, i encara no han començat en serio. Però va, que no està açò per a queixar-se dels fallers, sinó per a deixar constància del que llig o veig, i fa temps que tinc coses pendents per a escriure i em fa gossera.

Primer parlaré del pitjor. L'altra nit me vaig tragar Planeta Rojo [Red Planet, Anthony Hoffman, 2000]. La primera expedició tripulada a Mart, quan van a baixar al planeta una erupció solar els fot la paraeta i han de fer una baixada d'emergència, la jefa [Carrie-Anne Moss] es queda per a llançar la tripulació manualment i després arregla tota la nau. En la superfície els passen més putades, un robot es torna boig, les bases estan destrossades i en mart hi han paneroles devoradores, però no va a ser tot roin, les paneroles produeixen suficient oxigen com per a que els humans puguen respirar. Al final soles queda un tipo de la trupulació [Val Kilmer], li roba la bateria al robot embogit i la connecta a una nau ruski que hi havia per ahi tirada, i amb oxigen per a uns minuts se n'ix cap a l'estratosfera esperant eixir prop de la base, ix tot bé i hi ha bes final. No està mal per a una nit d'insomni, evidentment millor que la teletenda, però no és una pel·lícula per a vore a posta, si tens desfici i te la posen davant bé, però poc més.

El segon en la llista és El Lobo Solitario y Su Cachorro [子連れ狼, Kazuo Koike & Goseki Kojima, 1970], que relata les aventures d'Ogami Itto, un ronin que va per ahi amb el seu fill Daigoro matant gent per encàrrec. Només tinc el primer tom de deu, a més s'han fet set pel·lícules i dos sèries. Sembla que ha estat molt influent, entre altres es veu la seua mà en Frank Miller i en Kill Bill vol.2 on la pel·lícula que demana vore B.B. és Shogun Assassin. El còmic en si està molt bé, apesar del penós escaneig d'algunes pàgines, m'ha agradat especialment el ritme de les lluites i l'estil de dibuix, que com he dit abans recorda enormement al Sin City de Miller, encara que en realitat és a l'inrevés. En definitiva, que algun tom més caurà, igual amb temps acabe la col·lecció, però necessitaré pasta i espai... La historia de mi vida...

I per últim un que em feia por comentar: La Burbuja de Bertold [La Bulle de Bertold, Diego Agrimbau & Gabriel Ippóliti, 2005]. Es tracta d'una distopia on als criminals se'ls amputen els membres i només poden actuar d'acord en la voluntat dels demés, els que més sort tenen entren als teatres de titelles, aquest és el cas de Bertold, que es llaura una carrera com actor al teatre mecànic de Froilán, on tots els seus moviments estan programats i la seua única aportació és el text, que a pesar del director del teatre va improvisant i modificant en cada representació, fins que al més pur estil Brechtià, utilitza el teatre amb fins polítics, per alçar les masses contra un sistema opressor. Em sembla imprescindible, l'única pega és la seua curta duració però tant el dibuix, com el color són excel·lents i en ocasións recorden al mestre Bilal i és una mostra de que l'art amb fons polític no està renyt amb la qualitat. Esperaré amb ganes els demés volums de la col·lecció, anomenada Último Sur, en la que els autors mostren el nexe dels diferents arts amb la societat, el porper, La Grande Toile tracta sobre la pintura.

Wierd Pr0n

Pues sí, sense haver-ho desitjat en un parell de dies i a través de llocs on no ho esperaria m'han arribat un parell de links de dos classe de porno que no esperaria que es feren en sèrie. Quan algú em va portar a casa Lady of the Rings creia que seria un cas aïllat, però supose que la indústria pornogràfica deu haver trobat un nínxol en els frikis, i no estic parlant de l'anomenat porno-friki de Torbe, sino del porno d'espases i bruixeria, i més concretament de Whorelore que he trobat via BoingBoing, un site de porno del WoW... ahi és res.

A partir d'ací aneu amb compte als enllaços que piqueu, i si tenu l'estòmec fluix procureu-vos un poalet o algo perquè del bloc 150% Zombie! arriba el ZomPr0n, no sabria assegurar quin és més disgusting si aquest o el dels japonesos locos que vaig trobar al bloc de Warren Ellis, vos deixe els links però repetisc, és prou desagradable, jo recomane que no entreu, però vos deixe decidir: 1, 2 i 3.

No cal que em doneu les gràcies per descobrir-vos el món de la pornografia bizarra, i penseu que sempre podria ser pitjor, podria haver posat el famós link a 2girls1cup, però si el voleu tornar a vore és cosa vostra, jo no vull tindre res a vore amb això.

EDITAT

Abans se m'ha oblidat recordar-vos el propòsit real de la xarxa, que no és ni tindre un portafolio, ni comprar en amazon, ni vendre en ebay i molt menys per a enviar postals i power points cutres. El vertader sentit de la xarxa està explicat a aquest video que no em canse de vore.



Grab your dick and double click!

Ocurrió Cerca de tu Casa & Dayal, el Primer Ancestro

Més còmics, primer parlaré de Ocurrió Cerca de tu Casa [Carlös, 2007], un recopilatori de les vinyetes de Carlos Areces: actor, humorista, dibuixant, cantant... polifacético! Per a qui no ho sàpiga, Carlos Areces eixia en La Hora Chanante [1] i ara ho fa en Muchachada Nui [1], i és l'autor de Los Klamstein. Com podreu suposar, les pàgines rebosen d'humor absurde, en moltes ocasions fregant el macabre, que dic fregant? Clava dos peus i una mà en el gore més hilarant amb els acudits de leprosos. A mi m'ha fet molta gràcia, però pot ser no siga un humor per a tots.

I el segon d'avui és Dayal, el Primer Ancestro [Dayal, le Premiere Ancêtre, Alejandro Jodorowsky [1] & Das Pastoras, 2007], una precuela d'una precuela. La història del Sense Nom, el que és l'últim metabaró, va nàixer a El Incal [L'Incal, Alejandro Jodorowsky & Moebius, 1981] on era un personatge secundàri, després va eixir La Casta de los Metabarones [La Caste des Méta-Barones, Alejandro Jodorowsy & Juan Giménez [1], 1992], la sèrie on s'investigaven els seus origens fins a arribar al seu rebesavi i ara amb la sèria Castaka (que si no recorde mal constarà de tres volums) se'ns mostra la història més enllà, ampliant el que s'ha passat a anomenar Jodovers.

Em va agradar prou més la sèrie original dels metabarons, però aquest no està mal, prou millor que Los Tecnopadres [Les Techonpères, Alejandro Jodorowsky & Zoran Janjetov, 1998], supose que en la meua ànsia completista acabaré la sèrie i m'acabaré comprant la nova edició de El Incal, a pesar del puto color digital que li senta com el cul. Però estava valorant Dayal, la història no està malament del tot, segueix l'estructura narrativa de la sèrie original amb un narrador, que en aquest cas és Othon, el rebesavi de Sense Nom. I parlant del dibuix, és prou acceptable, m'ha semblat que Das Pastora tenia algun problema amb les cares, però tot el demés està prou bé.

I això és tot per avui, tinc pendents dos còmics més La Burbuja de Bertold, per al qual vull investigar un poc i Nextwave, que m'esperaré a la segona i última part, que ix a la venda aquest mes.