Green Lanter/Flash: Faster Friends & Super Size Me

Fa uns dies em vaig llegir Green Lantern/Flash: Faster Friends [Ron Marz et al., 1997], no ho havia penjat abans perquè era un regal per a Artur i no era plan de cagar la sorpresa. El còmic no té cap altre atractiu que ser el còmic que apareix en la primera temporada de Lost, perquè la història és insulsa i el dibuix regular, l'únic que estas esperant és la pàgina de l'ós polar (la 36) i després d'eixa, que s'acabe. Resulta que Flash i Green Lantern van capturar un alienigena fa mig segle, que fent gala d'imaginació anomenen Alien X, el tema és que aquest Alien X s'escapa d'on el tenien guardat i els captura per a que el porten a la seua nau, aleshores els nous Flash i Green Lantern han d'anar a rescatar-los. Emocionant, eh? Pues això.

També vaig vore fa poc Super Size Me [1] [Morgan Spurlock, 2004], tots el deveu conéixer ja, és un documental que intenta denunciar la mala informació que es té als EUA en matèria d'alimenatació i de lo caca que és el menjar ràpid (caca, caca!). Per al primer objectiu es fan entrevistes a responsables de menjador d'escoles, nutricionistes i tal. Però el que es queda del documental és la part morbosa, la de Spurlock menjant del MacDonalds tres vegades al dia durant un mes, la veritat és que 'l'experiment' em sembla un poc teatrero i exagerat, clar que si t'alimentes 30 dies exclusivament d'hamburgueses et descomposes, igual que si menges 30 dies a base d'amanides de lletuga, o a base de carn roja o de qualsevol cosa. Però bé, als gringos és el que els agrada, fer les coses a cascoporro. No està mal, de vegades es fa un poc pesadet vore al pavo engolint hamburgueses i la part de l'operació d'estòmec és bastant desagradable, però es veu que allà va tindre molt d'impacte, fins i tot els MacDonalds deixaren de vendre els menús super size.