Quadrophenia & Ravenor

Avui hi ha partida doble, una pel·lícula i un llibre. Començaré per la pel·lícula que és apta per a tots els públics, així els menys freaks poden parar a temps. El film en qüestió és Quadrophenia [1] [Franc Roddam, 1979], tracta sobre el moviment mod a l'anglaterra de mitjans 60', dels enfrontaments amb els rockers, del que feien per a divertir-se i de la música que escoltaven. Tot i no ser una pel·lícula brillant, jo recomanaria vore-la, a més es pot visualitzar com un documental que mostra el que passava a aquella època, i si açò no convenç la banda sonora, de The Who, és molt bona.

Ara passaré a emplear vocabulari ininteligible per a la majoria dels mortals, així que si 40k ja et sona a xinés pots deixar de llegir i no t'ho retrauré, perquè anit vaig acabar de llegir Ravenor [Dan Abnett [1], 2005] un spin-off de la trilogia Eisenhorn. Aquest llibre és el primer de tres, i es nota perque et deixa en la merda en la boca, es passen tot el llibre desvetllant la trama dels flejos, estirant del fil per a descobrir un complot i tot just quan ho fan, plas! s'acaba el llibre, amb raó el segon de la trilogia, Ravenor Returned [Dan Abnett, 2005] és del mateix any, probablement estiguen escrits del tiró, però siga massa llarg com per a publicar-ho en un sol volum (o els editors vullguen traure més pasta amb dos toms, que no seria la primera vegada), però açò poc importa, perquè no està traduït (i per suposat tampoc el tercer) i no té pinta de que ho vagen a fer en un futur pròxim i és una llàstima, perquè és un dels pocs llibres de 40k que m'he pogut acabar.

Cannibal! The musical

Quan dic la paraula TROMA [1] [2] espere que el meu interlocutor ja sàpiga del que estic parlant, almenys si el considere freak, però ahir Artur em va decepcionar. Li vaig donar a triar entre tres pel·lícules: Grimm Love [Martin Weisz, 2006], Princess [Anders Morgenthaler, 2006] i Cannibal! The musical [1] [2] [3] [Trey Parker, 1996], avisant-li que aquesta última era més que crap, que era de la TROMA i així i tot la va elegir, el vaig tornar a avisar: va a ser més que mala, pitjor que la pitjor pel·lícula que hages vist en la puta vida, però a pesar de les meues advertències no va canviar d'opinió i va patir les conseqüències... TROMA.

L'argument, que poc importa, es basa en la història real d'Alfred Packer que vas ser jutjat i trobat culpable de canibalisme. La pel·lícula és... realment no sé com definir-la crec que el millor és que vos creeu la imatge mental dels indis-japonesos interpretats per estudiants d'intercanvi, que no ho havia dit però a més de ser de la TROMA (no em cansaré de repetir-ho), quan Trey Parker va fer aquesta pel·lícula encara estava a la universitat. Crec que amb aquestes dades vos podeu fer una idea de la qualitat del film, jo la veritat és que no trobe paraules.

De totes maneres me vaig poder partir el ojete tot el que vaig voler i més, a continuació vos deixe amb el clímax de la pel·lícula, el número que em va produir dolor de mandíbula i em va fer plorar de veres, la pena és que no l'he trobat amb subtítols, però ací podeu trobar la lletra en anglés. Agafeu-vos que venen corves:

Ciudadano Kane

Doncs ahir vaig vore per fi el clàssic d'Orson Welles, Ciudadano Kane [Citizen Kane, 1941]. El film comença amb la mort de Charles Foster Kane [Orson Welles] i veiem com pronuncia el que serà l'última paraula de la seua vida: Rosebud. Tot seguit sembla que comença un documental sobre la vida de Kane i quan acaba ens adonem que l'estaven passant en una sala privada on un grup de periodistes discuteixen sobre el sentit de Rosebud (la qual cosa seria impossible fora del cinema, ja que nosaltres com espectadors omniscients som els únics que la coneguem, però deixem de banda els trucs de guió), la cosa es que es posen a discutir sobre el que significa Rosebud i envien un reporter (al que mai veiem de cara) a que ho esbrine, així que durant tota la pel·lícula va visitant a la gent que ha estat més propera a Kane i els fa entrevistes. Finalment només nosaltres ens assabentem que Rosebud és el trineu de Kane, amb el que jugava el dia que sos pares l'entregaren a un banquer per a que l'educara.

La grandesa de la pel·lícula no és tant la pel·lícula en si com tots els recursos tècnics innovadors que utilitza, la profunditat de pla, els flashbacks i els continus contra picats que mostren els sostres dels decorats. Crec que no soc ningú per a valorar una pel·lícula que gairebé tota la crítica nomena com la millor de la història del cinema, però així i tot em va agradar, pot ser menys del que esperava, però eixe es el problema de les expectatives.

Per cert, aquest matí m'he topat amb un concepte que m'ha fet por, ja que mostra la veritat del que li està passant a la meua habitació, s'està convertint en un The Pila.

Mona Lisa Acelerada

No ho puc evitar, tinc debilitat per tot allò que siga catalogat com ciberpunk [1]. Dit açò, ja feia temps que tenia pendent acabar l'anomenada trilogia del Sprawl, que comença amb Neuromante [Neuromancer, William Gibson [1], 1984], continua amb Conde Cero [Count Zero, William Gibson, 1986] i acaba amb Mona Lisa Acelerada [Mona Lisa Overdrive, William Gibson, 1988], que és el que m'acabe de llegir. En els primers dos llibres es relata com apareixen les IA i com es converteixen en deitats neo-vudús i en el tercer, parla de la interacció de les IA amb els humans i de com aquestes consciències de la matriu contacten amb una altra que es troba a centaure. Les dos primeres novel·les eren més o menys independents, i aquest tercer és un poc la fusió de les dos històries.

Personalment em va agradar més Neuromante (a pesar d'una traducció regulera, a vore quan em faig l'ànim i comence a llegir en anglés), però menys Conde Cero. Així i tot és una molt bona trilogia, però que no és recomanable per a tothom, la prosa de Gibson pot fer-se farragosa i pesada per moments però en la meua opinió val la pena i probablement d'ací poc començaré la trilogia del pont, quan acabe amb la llista d'espera...

American Psycho

He de deixar de vore pelis, que després me toca escriure i no pot ser, que tinc exàmens. Bueno, el cas és que anit vaig vore American Psycho [1] [Mary Harron, 2000] adaptació de la novel·la del mateix nom, escrita per Bret Easton Ellis [1991].

Patrick Bateman [Christian Bale] és un un yuppie de Manhattan que porta una vida secreta de mort i destrucció, mata un company d'empresa i fa vore que se n'ha anat a Londres per a que la família tarde més en sospitar, es munta trios amb prostitutes i les acaba mutilant i/o matant, mata vagabunds, animals... Al final sembla que perd el control i comença a matar la gent del carrer a cascoporro fins que es refugia a la seua oficina, al dia següent la vida continua com si res haguera passat. No és una mala pel·lícula, Artur i Begonya m'han dit que el llibre es prou millor (frase de 0'60), els dos me l'havien de deixar però son uns ganyans -aprofite per a recordar-li a Begonya que encara té el meu El Color de la Magia [The Colour of Magic, Terry Pratchet, 1983]-. Com deia, no és una mala pel·lícula, però al meu parer el personatge de Bateman té algunes contradiccions i sembla que el final siga un poc apressat. Per exemple, quan veiem l'escena de la dutxa podem arribar a pensar que Bateman és molt metòdic, molt fred, però quan assassina es deixa portar pels seus sentiments, ho fa molt a la babalà. A banda d'això hi han escenes molt bones, la de la dutxa que he dit abans, per exemple, o la de les targetes de visita o quan mata a Paul Allen [Jared Leto]. Vos deixe amb aqestes escenes, que ho passeu bé.







En la peli no el vaig reconèixer, però Leto és el protagonista de Réquiem por un Sueño [Requiem for a Dream, Darren Aronofsky, 2000], el que ha fet que me'n recorde d'ella i d'algunes altres 'drug movies'. Que vos pareix si després d'exàmens fem una sessió de porros gratis?

Faster, Pussycat! Kill! Kill!

Ladys and gentelmen, welcome to violence! Així comença Faster, Pussycat! Kill! Kill! [1] [Russ Meyer, 1965], i en resum és això, una pel·lícula de cotxes, violència i mujeres pechugonas. Varla [Tura Satana [1]] i les seues dos sequaces [Haji [1] i Lori Williams] son tres go-gos que estan fent curses al desert, quan arriba una parelleta de high-schoolers, el tipo a correr amb el cotxe i la seua novia [Susan Bernard [1]] a cronometrar-lo, però els ix el tir per la culata, les go-gos el repten a una carrera i ell acaba mort i la xicona amordaçada al cotxe de Varla. En això que mentre estan repostant s'enteren d'un rumor segons el qual un vell de la zona estaria forrat de pasta, amagada en algun lloc de la seua propietat, aixi que sense pensar-s'ho es planten en sa casa per intentar trobar la pastaca. Al final acaben tots morts, menys la jovenela i un dels fills del vell, encara que açò últim no ho podria assegurar, que cap al final vaig estar entrant en periodes de somnolència intermitentment, no és perque m'avorrira la peli, és que ja era la una i estava reventat. A vore si en un ratet me veig el final en condicions, perque realment vaig patir, el volia vore però se'm tancaven els ulls.

En resum, una cinta entretinguda però que no passa d'això, perque ara ja no escandalitza (que supose que és el que faria en aquella època), i recomanable de vore, almenys una vegada per a conèixer-la, i més sabent que era la pel·lícula preferida de John Waters (Pink Flamingos [1972]). Definitivament intentaré vore la serie de Vixen! [Russ Meyer, 1968].

Terminator 3

Artur i les seues putes preguntes, l'altre dia em vaig alegrar de re-llegir Lobezno: Origen, però haver-me fet vore el bodrio de Terminator 3: La rebelión de las máquinas [Terminator 3: Rise of the Machines, Jonathan Mostow, 2003] és imperdonable, el xuaxe és un paquet que no te ni puta gràcia, persecucions interminables, un final predecible i el John Connor [Nick Stahl] acceptant el paper de superheroi de les llibertats americanes. Total, que la vaig acabar de vore per la pregunta dels collons, que si no no passe de la persecució de la grua. Mi nota: Puta Mierda. Mira si és que no fique ni foto. Fuck off!

Android Apocalypse

Mala és dir poc, però quan et poses a vore una TVmovie ja saps al que t'arrisques, i si damunt l'ha produïda Sci-Fi Channel ja no dic res. Estic parlant de La Revolución de los Androides [Android Apoclaypse, Paul Ziller, 2006], encara que en els subtítols que em vaig baixar posava Viaje al Fin del Mundo o una merda pareguda. Si vos dic la veritat ara mateix no recorde la raó per la que me la vaig baixar i no podría justificar no haver-la esborrat encara del disc dur, supose que es quedarà ahi fins a que em falte espai per a alguna altra pel·lícula de merda. La cosa va d'un futur post-apocaliptic on (que nosaltres sapiem) només sobreviuen els habitants de Phoenix ajudats per androides que cada cop controlen més la societat, des de fer els treballs durs fins a ser policies, doncs Jute [Scott Bairstow] 'assassina' un androide i és enviat a una presó junt amb DeeCee [Joseph Lawrence] un androide d'última generació que sembla que comença a tenir sentiments 'humans', al final descobreixen un complot per a acabar amb la raça humana, explota la presó i l'androide, el xic i la seua dona se salven.

És un despropòsit darrere l'altre, anacronismes com tindre androides iguals en aspecte a les persones i que no destaquen sobre ells en res, que a més hagen desenvolupat maquines que volen (infectades amb un virus i que ara són salvatges) i que vagen en tot terrenys per ahi (de gasolina, clar) o que utilitzen armes del segle passat... El que més em va agradar va ser la seqüencia de la lobotomia: estan en la presó, val? la dona del prota, Rachel [Amy Matyso], està lligada a una llitera amb un cinturó com els del cotxe i l'estan vigilant dos androides, però de repent se'ls necessita a un altre lloc i se piren, sense més, la tipeta es despassa el cinturó i se pira a donar voltes per la presó Hi-Tech sense que ningú la busque ni la tire en falta ni res, total que donant voltes arriba a un lloc on anaven a lobotomitzar a Jute i clar, intenta parar-los (recordem, androides d'última generació) i evidentment falla, i que fa el líder dels androides? doncs para la intervenció sense raó aparent.

Amics, fugiu d'aquesta pel·lícula, si és que se la pot qualificar de pel·lícula.

28 Días Después: Secuelas & Lobezno: Origen

La cosa va de còmics avui. Anit em vaig llegir un recopilatòri d'històries que ocorren abans, mentre i després de la peli 28 Días Después [28 Days Later, Danny Boyle, 2002] que fent gala d'originalitat han titulat 28 Días Después: Secuelas [28 Days Later: The Aftrermath, Steve Niles [1] & Dennis Calero [1], Diego Olmos, Nat Jones], hi han 4 històries diferents que expliquen l'origen del virus Rage (no sé com l'hauran traduït, possiblement Rábia) i la història d'uns supervivents que són portats a un camp de refugiats controlat per militars. La veritat és que m'esperava més del guió de Niles l'únic capítol que em va atraure va ser el tercer, Exterminio [Decimation], tant per la història que conta com pel dibuix de Nat Jones, tracta de com una persona normal, Hugh Baker, embogeix en perdre la seua família i en la solitud es dedica a caçar infectats amb equipament militar robat, però és troba amb un altre caçador, i en lloc de cooperar es dediquen a caçar-se mútuament. De les demés històries és que ni m'abellix parlar.

I en segon lloc aquest matí amb l'excusa de contestar la pregunta d'Artur (sí, podria haver anat dirèctament a la wikipedia, pero yo no soy de esas) m'he rellegit Lobezno: Origen [Origin, Paul Jenkins & Andy Kubert & Richard Isanove, 2001/02], és una sèrie de 6 còmics que conta el vertader origen de Lobezno, situat a finals del segle XIX. La veritat és que no té ni una mala història ni un mal dibuix i el resultat és una cosa prou decent que dona algunes sorpreses. M'ha agradat tornar-lo a llegir i m'ha picat el cuquet d'aquest carismàtic mutant, així que m'he posat a buscar la sèrie on Lobezno va al Japó crec que es diu Lobezno: Honor i és de Frank Miller, però no estic segur, algú (Artur) em pot dir si vaig ben encaminat? Hi ha algún lloc on apareguen els còmics de Lobezno en ordre cronològic del personatge?

Mare meua la marxeta que porte, no se si me posaré a estudiar algun dia o me passaré tot el temps escrivint favaes ací... A vore si aquest matí em dona per a fer algo de profit.

Desafío en la Ciudad Muerta

A qui no li agraden les pelis de vaquers que alce la mà, que se les haurà de vore amb el meu revòlver. Com haureu suposat anit vaig vore un western, Desafío en la Ciudad Muerta [The Law and Jake Wade [1], John Sturges [1], 1958], el tal Jake [Robert Taylor] ex-atracador de bancs i reconvertit en marshal (una espècie de sheriff) ajuda a escapar de la forca a un antic company, Clint Hollister [Richard Wildmark], del qual es va separar un poc bruscament i amb uns bitllets de més, el cas és que Hollister i la seua banda no creuen que eixa acció els deixe en paus així que agafen a Wade i la seua promesa [Patricia Owens] i se'n van a buscar eixos bitllets. El resultat és una travessia pel desert de California, un poble abandonat, un enfrontament amb els indis, un duel a mort... Si no fóra perque alguns diàlegs estan un poc forçats per intentar explicar el passat de Wade estariem davant d'una molt bona pel·lícula, així és sols un bon western, però no es pot tindre tot, no? (excepte amb Sin Perdón [Unforgiven, Clint Eastwood, 1992] que es té tot, i més)

* He afegit un link a l'entrada anterior.

Paz Interminable & Tom Strong

Com vaig dir ahir vaig a parlar del que he llegit últimament, el primer serà Paz Interminable [Forever Peace, Joe Haldeman, 1997], no acaba de ser una sequela de La Guerra Interminable [The Forever War, Joe Haldeman, 1975] però segueix tractant el tema de l'absurd de la guerra, i es sol encuadrar dins del que s'anomena la sèrie de la guerra interminable, de la que l'última part, Forever Free [Joe Haldeman, 1999], encara no ha estat traduïda i sí que és realment una sequela de la primera, a més d'aquestes tres novel·les també s'hi inclouen un parell de còmics i crec que algunes novel·les curtes.

Però prou de rotllos i anem per feina, La Guerra Interminable, d'ací a uns cincuanta anys s'inventa una interfície humà/màquina que permet connectar-se directament a les máquines i entre les persones, i com no, com tota nova tecnologia s'utilitza per a la guerra, la causa de la qual és la possessió per part de les societats occidentals de les nanoforges, uns trastets que amb les matèries primes poden fer el que siga. Bé, el tema és que l'exèrcit dels estats units està format per una espècie de comandos robòtics anomenats soldadets que fent ús de la tecnologia de connexió es poden control·lar de manera remota.

En eixe escenari es fan dos descobriments, el primer és que l'anomenat projecte Júpiter, l'accelerador de partícules més gran construït mai, pot esdevindre un nou "Big Bang" i destruir l'univers i l'altre és que quan dos o més persones passen connectades més de dos setmanes s'"humanitzen" i són incapaces de fer mal als demés, el protagonista, Julian Class, un soldat reclutat a la força, es vorà enmig de les dos trames. Per al meu gust no està a l'altura de La Guerra Interminable, però així i tot no està mal, encara que a algunes parts se'm va fer un poc cansina, però de totes maneres està bé llegir ciència ficció antimilitarista, encara que no se si m'acaba d'agradar la idea de la "humanització" massiva.

I el segon i últim será Tom Strong 3 [Tom Strong #15-#19, Alan Moore [1] & Chris Sprouse, 2002/03], no soc el més entés per a dir-ho però el que a mi em sembla és que Tom Strong és fruit de la nostàlgia d'Alan Moore pels antics serials d'aventures de l'època del pulp [1], el senyor Moore agafa el que més li agrada dels protagonistes de diferents còmics des de Tarzan fins a Reed Richards [1] [2] passant per Superman [1], ho mescla tot li posa una història d'invasions de formigues espacials o cowboys de tres ulls o el que se li ocòrrega en eixe moment i ala, ja tenim un altre número de Tom Strong, i sota l'editorial America's Best Comics, no és pretenciós ni res l'amic... De totes maneres estem davant d'un còmic que en la meua opinió no pretén més que entretindre-n's i fer-nos passar l'estona i ho aconsegueix, encara que amb Sir Moore mai es sap, que fuma unes coses molt rares.

I fins ací hem arribat, no espereu que actualitze tant com aquests dies que és el nervi del moment i hauré de llegir/vore coses per a poder escriure sobre elles.

Nigromància

Quan ho vaig fer ahir no vaig pensar en la ironia de resuscitar el bloc amb un post sobre el meu percentatge de possibilitats de sobreviure a una apocalipsi zombie, la veritat que si tinc un 44% de possibilitats de continuar escrivint més o menys a sovint ja em va bé.

Però al que anava, el que volia fer (intentar) era tornar al origens del bloc, que per als que no ho recorden era comentar i deixar constància del meu consum cultural (in-cultural, diria Pere, però ja se sap que els pares no tenen ni puta idea de res), és a dir llibres, còmics, sèries i pelis, i si vos descuideu algún disc, cançó o grup que descobrisca durant el temps que em dure la tonteria.

No se si torne com a bon propòsit de l'any o perque venen exàmens i hauré de fer algo mentre els demés estudieu... MUAHAHAHAHAHAHAHAHA! ejem, perdó. En la propera entrada probablement parle de Paz interminable de Joe Haldeman o de Tom Strong d'Alan Moore i Chris Sprouse, o dels dos.

Apocalipsi Zombie

44%

Find Ultrasound schools

A vore si aquesta tornada és definitiva.