Buscant una cançó que me va passar Guillem ahir he acabat en myspace, i a partir d'ahi ha estat una merda rere l'altra.
Primer per haver d'entrar a un myspace (demoler!) per a no trobar el que buscava (demoler!), després he vist que hi havia un myspace (demoler!) que es deia Los Conchords, on els "amics" del canal TNT, dels quals porte 2 temporades i mitja esperant subtítols per a The Wire (demoler!), han decidit doblar, no sols els diàlegs, sinó també les cançons de Flight of the Conchords[1][2] (demoler!), gràcies a l'exit que ha tingut el doblatge mexicà (demoler!). Vos deixe amb dos versions de la mateixa cançó, si no recorde mal, la primera en aparéixer en la sèrie: Most beautiful girl in the room.
ORIGINAL
CHICANO VERSION
I ara vos deixe en la cançó que m'ha portat a tot açò.
"(In one famously controversial show, an aspiring comedian named Nasubi was locked naked in an empty apartment and forced to live on winnings from magazine sweepstakes until he earned $10,000. When he finally reached his goal 14 months later, the show's producers gave him some clothes, blindfolded him, and took him on a surprise vacation to South Korea, where he was locked in yet another apartment until he won enough money to buy a plane ticket home. While some vehemently opposed the show, most watched it religiously with delightful horror and amusement. Nasubi wrote a best-selling book about his experience and later became a successful stage actor.)"
Hola muchachada, crec que ja és hora de que publique un xicotet programa del que serà l'inici de la terrassa d'estiu, he pensat que posarem una pel·lícula entre setmana i una en cap de setmana, per a que tothom se puga passar. Per a començar, les sessions d'entre setmana seran part del cicle "Time Warp", per celebrar l'estrena, per fi, de Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, passarem pel·lícules que tracten sobre els viatges pel temps i les paradoxes que implica. Les sessions de cap de setmana formaran part del cicle "El cine que ja deuries d'haver vist", la funció del qual és ni més ni menys que educar a mon pare.
Feta ja la introducció vos deixe amb el programa quasi-definitiu:
Dijous 3 de juliol Primer (Shane Carruth, 2004)
Dissabte 5 de juliol El Padrino (Francis Ford Coppola, 1972)
Dimecres 9 de juliol Donnie Darko (Richard Kelly,2001)
Divendres 11 de juliol Star Wars (George Lucas, 1977) o El Padrino II (Francis Ford Coppola, 1974)
Dimarts 15 de juliol Doce monos (Terry Gilliam, 1995)
Dissabte 19 de juliol No Country for Old Men (Germans Cohen, 2007) o El Hombre Elefante (David Lynch, 1980)
Dimecres 23 de juliol Pendent d'elecció
Totes les pel·lícules seran projectades en versió original subtitulades, llevat que els subtítols no estiguen disponibles. Les sessions començaran quan es faça fosc, entre les 22 o les 22.30. Si teniu alguna proposta o algun dubte pegueu-me un toc, o feu-me un mail. Si es possible aviseu si aneu a vindre.
Anit va ser l'estrena oficial de la terrassa d'estiu, ja sé que vaig avisar amb poc de temps però va ser una desició presa ahir mateix, si no teniu marge de reacció no es culpa meua. Però anem al que anava, que veièrem [·REC], una masterpiece ens posem com ens posem. En realitat només volia deixar constància, en quan acabe els exàmens intentaré fer un programa d'un parell de setmanes o tres com a mínim i el públicaré.
Havia pensat projectar abans o després de cada peli un curt o un capitolet d'algo curt, escolte per ahi The IT Crowd? Sí, i Flight of the Conchords, algo d'eixe pal, inclús algo de la buena vieja Hora Chanante. No sé, que penseu?
A alguns ja vos he donat la pallissa, però ara és hora que ho ensenye al món mundial, vos presente el fantabulós joc Battlestar Galactica: Atac Cylon! (soles por posar Galactica segur que les visites se'm multipliquen per 20... mauahahahahaha) Al que anava, és una pràctica que he hagut de fer, que es millorable? i tant, però bueno, és el que hi ha, no tenia suficient coneixement ni suficient temps per a adquirir-lo, així que s'ha quedat ahi, si vos agrada deixeu comentaris, si no se n'ananeu a cagar a l'era.
Acabe de fundar una religió, millor que el Pastafarisme[1][2] i millor que el Dudeism. L'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs.
Aquesta religió no adora a cap déu immaterial que va crear el món, es va cansar de jugar i es va tirar a fer la migdiada, no, en l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs adorem al Gran Col·lisionador d'Hadrons[1][2], que aquest estiu, o potser més tard, amb l'observació de la sagrada partícula es crearà un forat negre que catapultarà la Terra en tres direccions distintes a la vegada: la destruirà, l'enviarà al futur i la transportarà a una dimensió paral·lela, tot això sense partir-la, ni desdoblar-la, ni reproduir-la per mitosi. Aquest és el gran misteri escatològic de l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs, s'anomena la Paradoxa de l'Escició Espai-Temporal, o PEET, perquè una de les pautes de l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs és utilitzar sigles només quan aquestes siguen gracioses. El PEET, a banda de destruir la Terra, ens portarà a dos escenaris completament diferents, del futur adquirirem nous coneixements imprescindibles per a la nostra evolució, com per exemple la pornografia sensorial. A la dimensió paral·lela coneixerem als altres Jo, el qual ens servirà per a coneixer-nos més en profunditat i ser conscients de les notres possibilitats i les nostres limitacions. I inclús de la destrucció obtindrem coneixements, veurem la fi del món, el que ens servirà per a adquirir un major nivell espiritual.
Doncs bé, aquesta és la nova religió. S'accepten sacerdots, seguidors i subvencions.
DMZ: Molt bo, ací teniu un parell de crítiques[1]. Diuen que en realitat la part bona comença al segon volum, ja vos contaré.
Kurosagi: Regular, els japonesos i els fantasmes ja comencen a estar massa vistos, després d'haver llegit aquesta crítica esperava alguna cosa més.
Life on Mars: Prou bona, una idea brillant amb els capítols justos, quan sembla que vas a començar a cansar-te s'acaba, igual algú em linxa, però el final em sembla que no va estar a l'altura. Només un apunt, i citant a Warren Ellis en referència a Freakangels: As I mentioned elsewhere, people should count themselves lucky that I indicated people from Manchester are capable of human speech at all. Si no recorde mal s'estan fent un parell de remakes, un nordamericà i un espanyol, he dit alguna vegada que odie els remakes? doncs els odie, espere que els isca mal als dos i es foten i vaja a per ells un gorila rosa i els faça un fist-fucking que els deixe el cul com a Mr. goatse (no vaig a posar link, busqueu al google, no vos decepcionarà).
Inquisitio: És un llibre sobre l'últim assassinat per part de la inquisició a Espanya, que va ser precisament a València, l'he hagut d'abandonar, m'ha resultat cansiníssim, tota l'estona pegant-li voltes al mateix.
Avui porte una altra parella de propostes que tenen coses en comú, en el fons i en la forma. Són Marvel Zombies i Nextwave. Aquestes dos obres són una immensa gamberrada dels seus autors, que peguen la volta a l'univers Marvel, i a més fan un crossover completament gratuït i sense el més mínim sentit entre elles, com no podia ser d'una altra manera.
A Marvel Zombies, com el seu nom indica, tots els superherois han estat infectats per una malaltia extraterrestre que els converteix en zombies, per acabar-ho d'adobar apareix Silver Surfer avisant de que en tres dies arribarà Galactus a jalar-se el planeta, crec que no cal dir que acaben els dos a l'interior dels zombies. La saga es composa, per ara, de tres llibres: Marvel Zombies [Robert Kirkman & Sean Phillips[1], 2005], Marvel Zombies: Origenes [Robert Kirkman & Sean Phillips, 2006] i Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas [John Layman & Fabiano Neves, 2007]. No vaig a ser tan catastrofista com alguns, però és evident que el millor de tots és el primer, a Orígenes es nota la desgana tant del dibuixant com del guionista, no és una merda completa però s'aproxima prou. Un poc millor m'ha semblat el vs el Ejército de las Tinieblas, a pesar de que a algunes parts sembla que canvie de dibuixant (per a pitjor), però bueno, la història no està malament del tot. On realment hi ha que fer una menció especial és a les portades d'Arthur Suydam[1], encarregat de fer-les a tota la saga, són realment insuperables, només per elles ja val la pena tindre qualsevol dels tres còmics.
En Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas és on l'escuadró Nextwave fa l'aparició estelar de tres vinyetes:
- ¿Sabes qué es lo único que me gusta más que hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales...? - Déjame adivinar... ¿Hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales preadolescentes - Has dado en el puto clavo.
I amb aquest diàleg vos podeu imaginar com és Nextwave[1] [Warren Ellis[1] & Stuart Immonen[1][2], 2006], sense exagerar crec que puc dir que és el millor còmic de superherois que he llegit. Les aventures de l'escuadró són una sèrie de frases ocurrents i disbarats que inclouen koales assassins, homes bròcoli, goriles comunistes o samurais en pilotes, entre d'altres bajanades. És un còmic d'acció pura, humor i violència gratuita, es pot demanar alguna cosa més? Doncs sí, l'estil brillant d'Immonen. És una llàstima que s'haja aturat al número 12, però segons la wikipedia és una parada temporal fins que Mr. Ellis tinga ganes i temps, de moment sembla que ha représ una altra gran sèrie, NewUniversal, esperem que la següent siga Nextwave.
PD. a vore si aconseguisc trobar un scan de Nextwave#11 i faig un muntatge de les 6 pàgines dobles, que quedarà per a flipar-la.
Avui el que porte són dos propostes de còmic mut, una seriosa i una altra graciosa. La seriosa és Emigrantes [The Arrival, Shaun Tan[1], 2006], guanyador del premi a millor còmic del Festival del Còmic d'Angoulême. Emigrantes és la història sense paraules d'un emigrant (quina casualitat) que ha d'adaptar-se a un lloc nou on no entén res, un lloc que sembla un altre món, allí ha d'aparendre-ho tot una altra vegada, començant de zero. La veritat és que es un àlbum impecable tant el contingut com el continent, l'encuadernació és insuperable i tant l'estil de dibuix com la història molt bons, pot ser estiga condicionat pels premis que té o perque pels 22 euracos que m'ha costat he volgut que m'agradara, però el cert és que m'ha encantat.
I la proposta gracios és El Libro de los Conejitos Suicidas [The Book of Bunny Suicides, Andy Riley, 2003] i la seua continuació, com el seu nom indica és una enciclopèdia il·lustrada de les mil i una maneres diferents que té un conill per suicidar-se, i en general, totes molt gracioses. Els vaig devorar ahir mentre tornava amb el tren i em partia el cul, no tant com amb El Niño Gilipollas que Quería Volar, però prou. Hi han algunes maneres molt enginyoses i unes quantes només aptes per a frikis, com la de tirar-li pebre a l'ull de Sauron. Total, que per a pegar-se unes rises estan de puta mare.
Avui he anat a València a alimentar a The Pila, i abans de que se m'amuntone més la feina he decidit comentar, encara que siga rapidet i de passada el que tinc pendent.
El primer és Some Kind of Monster [Joe Berlinger & Bruce Sinofsky, 2004], un documental de tres horaques sobre Metallica[1]. En principi, l'únic que pretenia el docu era fer un seguiment de la creació d'un disc un tant diferent, els components es tancaven en unes instal·lacions militars abandonades i no eixien d'allí fins que no tingueren el disc, però a causa dels piques interns i de que el cantant va entrar en rehab el procés es va allargar i va eixir una cosa completament diferent, on es mostra que, per molt de thrash metal que toquen, són tots uns pijos de molt de cuidao.
En segon lloc està The Ultimates [Mark Millar & Bryan Hitch, 2002], que me l'he estat llegint a pedaços mentre canviava l'audio manualment als capítols de Battlestar Galactica que no tenia en dual. La premisa de tot l'univers Ultimate és actualitzar els superherois al segle XXI, així, per exemple, Thor és un activista anti-globalització suec que es nega a ajudar el grup que Nick Furia (que és negre) munta en els EUA a no ser que Bush duplique el pressupost de les ajudes exteriors. La idea no és mala i el dibuix és prou acceptable, jo no me l'haguera comprat però aixina de préstec es deixa llegir.
I per a finalitzar, 13 Tzameti [Géla Babluani, 2006], una pel·lícula que no puc fer res més que recomanar. No vos pense contar res d'ella, no vaig a posar ni enllaços, veieu-la verges si podeu, val la pena. Com apunt només dir que va guanyar entre d'altres el gran premi del jurat de Sundance i el de millor banda sonora a Sitges. Veieu-la, feu-me cas, que jo sé molt.
He fos un altre disc dur. No sé si tots els que em llegiu ho sabieu però ja ho vaig fer fa un temps, encara que aquella vegada va ser a lo gran i vaig fondre els dos, aquesta vegada només ha sigut el de les dades, sort que vaig aprendre i ara tenia còpia de quasi tot i in extremis vaig poder acabar-la. A més, la broma m'ha costat formatejar l'altre disc amb la consegüent pèrdua de tots els programes que tenia instal·lats, així que he decidit intentar viure al marge de microsoft, amb l'única excepció (espere) del SO, que és imprescindible per a una de les necessitats bàsiques de l'ésser humà, jugar. Però per a tot el demés intentaré gastar software obert, lliure o com preferiu dir-li, però en definitiva gratis.
Pel que estic veient el que més em costarà serà adaptar-me al messenger, per ara estic provant el Pidgin però el trobe massa espartà i l'aplicació per a canviar de nick no és massa fàcil (ni fiable), a més que no té, o almenys jo no l'he trobada, funció per a que s'inicie automàticament en encendre's l'ordinador i el més important, no es poden enviar brunzits. Per tot això estic buscant una alternativa, encara que té una opció que m'ha encantat: pot llevar el format de text dels demés i evitar que se't creme el nervi òptic per tipografies i colors aberrants (Carlos!).
Bueno, i aquesta és l'entrada d'avui, encara he de parlar de Some Kind of Monster, Ultimates i 13 Tzameti, però avui no tinc ni temps ni ganes així que demà o a l'altre o quan m'isca dels sants ous ho escriuré.
Ahir, per a estrenar el projector que m'ha regalat Pere de puntazo, vam vore The Mist[1][2] [Frank Darabont, 2007], que s'estrena ací el proper 30 de maig, però que ho va fer als EUA el passat 31 de novembre, i que és una adaptació de la novel·la curta homònima de Stephen King. En la pel·lícula no recorde que ho digueren, però segur que està ambientada en Maine, com quasi tot el que té a King pel mig, doncs bé, en un poble de Maine de repent cau una boira densíssima que pilla a uns quants del poble dins un supemercat, però la boira no està deshabitada... i ja tenim pel·lícula!
Potser hagués estat millor que es centrara un poc més en les relacions entre els atrapats, perque l'únic que passa es que fan dos bàndols molt ben delimitats (en realitat tres, però un és el dels que volen eixir, i desapareix prompte), crec que tancar un grup heterogèni dins un supermercat pot donar molt més joc que eixe, sense deixar de banda els habitants de la boira clar, que eixe és un encert de la pel·lícula, que apareguen rapidet i que es vegen bé, nada de medias tintas, si ha d'apareixer un tentacle devorador, pues que siguen quatre! Però també hem de tindre en compte que és un producte per al consum mainstream americà i no se'ls pot exigir massa. La pel·lícula no és per a tirar cap traca, més si li afegim la baixa qualitat de la imatge, que faltaven la meitat dels subtítols i que s'escoltava la risa del tipo que la gravava (les còpies pirates és el que tenen), però les mencions a La Torre Oscura[1] i el final (finalazo!) la converteixen en una pel·lícula bona, no molt bona ni de terror bona, però bona al cap i a la fi.
Feia temps que la tenia en llista d'espera i ahir al final vaig vore √964 Pinocchio [Shozin Fukui, 1991], ja vos vaig dir que necessite vore tot el que tinga l'etiqueta "cyberpunk", de vegades ix bé i de vegades mal, i en aquest cas ha eixit pitjor. Comença amb un plantejament acceptable, un ciborg sexual no aconsegueix exercir i la clienta el tira al carrer, una jove el troba i se l'endú a viure amb ella mentre la companyia el busca per tota la ciutat. A partir d'ahi és un seguit de bestieses i poca-soltades sense el més mínim sentit, la tipeta vomitant deu minuts per arrebossar-se en el seu pròpi vòmit i menjar-se'l, uns altres deu minuts de Pinocchio corrent per ahi... Aspira a arribar al nivell de Tetsuo [鉄男, Shinya Tsukamoto, 1989] però no aplega ni a xuplar-li les ungles del peu. Com a curiositat està bé, però amics, si la veieu podeu parar en quant comence a semblar-vos disbaratada, no vos perdeu res. Tenia pendent trobar Rubber's Lover, també de Shozin Fukui, però crec que m'estalviaré el temps i els diners.
Per a llevar-me el mal sabor de boca em vaig llegir un còmic que m'havia deixat Artur per ací, Rising Stars: Nacido del Fuego [Rising Stars: Born in Fire, J. Michael Straczynski, 1999]. En una ciutat dels EUA cau el que sembla un meteorit i tots els que es trobaven en eixe moment en l'úter de sa mare naixen amb superpoders, uns amb més i uns amb menys, però tots tenen algo. Però un dia, alguns se n'adonen que quan un dels especials mor la seua energia es reparteix entre els demés, i clar, ja està liada. Es formen grups enfrontats i a donar-se d'òsties, que és gratis. Al final l'exèrcit mata uns quants i tots els demés es converteixen en super poderosos, inclús els que tenien poders de nivell baix. I ahi acaba aquest primer volum. La veritat és que després de la merda de peli anterior m'ha semblat deliciós, encara que sé que no és per a tant. Te un bon plantejament i un dibuix prou correcte, encara que de vegades les samarretes canvien de color sense causa aparent. Es deixa llegir, que no és poc.
Odie als fallers i a les seues putes despertaes, aquest matí si haguera tingut a casa una escopeta crec que ja estaria a la presó, o m'hagueren donat el Nobel de la Pau. Una de dos. Que me tenen fregit ja joder, i encara no han començat en serio. Però va, que no està açò per a queixar-se dels fallers, sinó per a deixar constància del que llig o veig, i fa temps que tinc coses pendents per a escriure i em fa gossera.
Primer parlaré del pitjor. L'altra nit me vaig tragar Planeta Rojo [Red Planet, Anthony Hoffman, 2000]. La primera expedició tripulada a Mart, quan van a baixar al planeta una erupció solar els fot la paraeta i han de fer una baixada d'emergència, la jefa [Carrie-Anne Moss] es queda per a llançar la tripulació manualment i després arregla tota la nau. En la superfície els passen més putades, un robot es torna boig, les bases estan destrossades i en mart hi han paneroles devoradores, però no va a ser tot roin, les paneroles produeixen suficient oxigen com per a que els humans puguen respirar. Al final soles queda un tipo de la trupulació [Val Kilmer], li roba la bateria al robot embogit i la connecta a una nau ruski que hi havia per ahi tirada, i amb oxigen per a uns minuts se n'ix cap a l'estratosfera esperant eixir prop de la base, ix tot bé i hi ha bes final. No està mal per a una nit d'insomni, evidentment millor que la teletenda, però no és una pel·lícula per a vore a posta, si tens desfici i te la posen davant bé, però poc més.
El segon en la llista és El Lobo Solitario y Su Cachorro [子連れ狼, Kazuo Koike & Goseki Kojima, 1970], que relata les aventures d'Ogami Itto, un ronin que va per ahi amb el seu fill Daigoro matant gent per encàrrec. Només tinc el primer tom de deu, a més s'han fet set pel·lícules i dos sèries. Sembla que ha estat molt influent, entre altres es veu la seua mà en Frank Miller i en Kill Bill vol.2 on la pel·lícula que demana vore B.B. és Shogun Assassin. El còmic en si està molt bé, apesar del penós escaneig d'algunes pàgines, m'ha agradat especialment el ritme de les lluites i l'estil de dibuix, que com he dit abans recorda enormement al Sin City de Miller, encara que en realitat és a l'inrevés. En definitiva, que algun tom més caurà, igual amb temps acabe la col·lecció, però necessitaré pasta i espai... La historia de mi vida...
I per últim un que em feia por comentar: La Burbuja de Bertold [La Bulle de Bertold, Diego Agrimbau & Gabriel Ippóliti, 2005]. Es tracta d'una distopia on als criminals se'ls amputen els membres i només poden actuar d'acord en la voluntat dels demés, els que més sort tenen entren als teatres de titelles, aquest és el cas de Bertold, que es llaura una carrera com actor al teatre mecànic de Froilán, on tots els seus moviments estan programats i la seua única aportació és el text, que a pesar del director del teatre va improvisant i modificant en cada representació, fins que al més pur estil Brechtià, utilitza el teatre amb fins polítics, per alçar les masses contra un sistema opressor. Em sembla imprescindible, l'única pega és la seua curta duració però tant el dibuix, com el color són excel·lents i en ocasións recorden al mestre Bilal i és una mostra de que l'art amb fons polític no està renyt amb la qualitat. Esperaré amb ganes els demés volums de la col·lecció, anomenada Último Sur, en la que els autors mostren el nexe dels diferents arts amb la societat, el porper, La Grande Toile tracta sobre la pintura.
Pues sí, sense haver-ho desitjat en un parell de dies i a través de llocs on no ho esperaria m'han arribat un parell de links de dos classe de porno que no esperaria que es feren en sèrie. Quan algú em va portar a casa Lady of the Rings creia que seria un cas aïllat, però supose que la indústria pornogràfica deu haver trobat un nínxol en els frikis, i no estic parlant de l'anomenat porno-friki de Torbe, sino del porno d'espases i bruixeria, i més concretament de Whorelore que he trobat via BoingBoing, un site de porno del WoW... ahi és res.
A partir d'ací aneu amb compte als enllaços que piqueu, i si tenu l'estòmec fluix procureu-vos un poalet o algo perquè del bloc 150% Zombie! arriba el ZomPr0n, no sabria assegurar quin és més disgusting si aquest o el dels japonesos locos que vaig trobar al bloc de Warren Ellis, vos deixe els links però repetisc, és prou desagradable, jo recomane que no entreu, però vos deixe decidir: 1, 2 i 3.
No cal que em doneu les gràcies per descobrir-vos el món de la pornografia bizarra, i penseu que sempre podria ser pitjor, podria haver posat el famós link a 2girls1cup, però si el voleu tornar a vore és cosa vostra, jo no vull tindre res a vore amb això.
EDITAT
Abans se m'ha oblidat recordar-vos el propòsit real de la xarxa, que no és ni tindre un portafolio, ni comprar en amazon, ni vendre en ebay i molt menys per a enviar postals i power points cutres. El vertader sentit de la xarxa està explicat a aquest video que no em canse de vore.
Més còmics, primer parlaré de Ocurrió Cerca de tu Casa [Carlös, 2007], un recopilatori de les vinyetes de Carlos Areces: actor, humorista, dibuixant, cantant... polifacético! Per a qui no ho sàpiga, Carlos Areces eixia en La Hora Chanante[1] i ara ho fa en Muchachada Nui[1], i és l'autor de Los Klamstein. Com podreu suposar, les pàgines rebosen d'humor absurde, en moltes ocasions fregant el macabre, que dic fregant? Clava dos peus i una mà en el gore més hilarant amb els acudits de leprosos. A mi m'ha fet molta gràcia, però pot ser no siga un humor per a tots.
I el segon d'avui és Dayal, el Primer Ancestro [Dayal, le Premiere Ancêtre, Alejandro Jodorowsky[1] & Das Pastoras, 2007], una precuela d'una precuela. La història del Sense Nom, el que és l'últim metabaró, va nàixer a El Incal [L'Incal, Alejandro Jodorowsky & Moebius, 1981] on era un personatge secundàri, després va eixir La Casta de los Metabarones [La Caste des Méta-Barones, Alejandro Jodorowsy & Juan Giménez[1], 1992], la sèrie on s'investigaven els seus origens fins a arribar al seu rebesavi i ara amb la sèria Castaka (que si no recorde mal constarà de tres volums) se'ns mostra la història més enllà, ampliant el que s'ha passat a anomenar Jodovers.
Em va agradar prou més la sèrie original dels metabarons, però aquest no està mal, prou millor que Los Tecnopadres [Les Techonpères, Alejandro Jodorowsky & Zoran Janjetov, 1998], supose que en la meua ànsia completista acabaré la sèrie i m'acabaré comprant la nova edició de El Incal, a pesar del puto color digital que li senta com el cul. Però estava valorant Dayal, la història no està malament del tot, segueix l'estructura narrativa de la sèrie original amb un narrador, que en aquest cas és Othon, el rebesavi de Sense Nom. I parlant del dibuix, és prou acceptable, m'ha semblat que Das Pastora tenia algun problema amb les cares, però tot el demés està prou bé.
I això és tot per avui, tinc pendents dos còmics més La Burbuja de Bertold, per al qual vull investigar un poc i Nextwave, que m'esperaré a la segona i última part, que ix a la venda aquest mes.
Sabia jo que se m'anava a amuntonar la feina, entre els còmics que em vaig comprar el divendres (dels quals porte ja dos i mig llegits) i les quatre pel·lícules que tocaven a la sessió d'ahir... puf, no sé per on començar...
Una de les meues adquisicions és Los Muertos Vivientes [Walking Dead, Robert Kirkman[1] & Tony Moore[1], 2003], una sèrie de la que tothom canta meravelles. Aquest primer volum, Días Pasados, ens conta com Rick es desperta d'un coma per a trobar una plaga de zombies cof*28 días después*cof (no sé segur quin dels dos va eixir abans, però son sospitosament pareguts...) i se'n va a buscar la seua família, que suposa que haurà anat a Atlanta. El dibuix és molt bo, i que siga en escala de grisos un encert, i la història... només dic que estic desitjant tornar a una tenda de còmics per aconseguir tots els que estiguen publicats. I no pararé fins fer-ho.
El segon còmic que m'he llegit és La Cruzada de los Malditos [Damnation Crusade, Dan Abnett[1], Ian Edginton et al., 2006], 40k crap, una història dels Templers Negres, la història no és res de l'altre món ni sorprén on deuria de fer-ho, l'únic que es podria salvar un poc és el dibuix, però les proporcions d'una servoarmadura no són fàcils de plasmar i si li afegim que ha de semblar que es puguen moure es queda en una cosa regular. Com sempre, si no estàs en el 40k, evita'l com la plaga.
I ja arribem a les pelis, al final hem vist, per ordre: Trainspotting[1] [Danny Boyle, 1996], El Pico II [Eloy de la Iglesia, 1984], Requiem por un Sueño [Requiem for a Dream[1], Darren Aronofsky[1], 2000] i Miedo y Asco en Las Vegas [Fear and Loathing in Las Vegas, Terry Gilliam, 1998], no tinc ganes de anar dient de que va cadascuna, simplement recomanar vore-les totes, i sí, inclús El Pico II (un dia d'estos me voré la primera), que a pesar de ser un poc massa llarga és de les pel·lícules que hem de reivindicar, igual que Tarantino i Rodriguez reivindiquen el spaghetti i l'explotation dels EUA, nosaltres tenim el Jacoplotation[1], com va dir Mr. Vigalondo (algú te el valor de fer una sessió?). Anyways, que són tot pel·lícules per a vore, unes et diuen que les drogues son caca, altres les veuen de manera més real i altres simplement veuen elefants roses. Una cosa que m'ha cridat l'atenció de totes les pel·lícules ha estat la banda sonora, supose que al tractar temes reals de la seua època utilitzen música contemporània i menys Réquiem (que així i tot té una BSO espectacular) les demés estan plagades de temazos.
Mentre escrivia el post (entre anit i aquest matí) m'he acabat el còmic que tenia a mitges, Se Busca [Wanted, Mark Millar & J.G. Jones[1], 2003], i un altre, però d'aquest parlaré més endavant. Wesley Gibson és un tipo normal que traga tota la merda que pot i més, la seua jefa li fa putades, la seua nòvia es folla a tot el que pot i ell viu una vida de merda fins que La Zorra apareix a la seua vida i li diu que son pare era el major assassí del món i que ha mort, el porta a una base secreta on li expliquen que els superbrivalls (supervillanos en castellà) del món van acabar amb els superherois i ara dominen la terra des de les ombres. Al final ell es convereix en assassí i tots els demés la flipen, però per a mal. La història està bé i és original, cosa que s'agraeix i el dibuix és acceptable a pesar de la mala impressió, que fa que en moltes pàgines la lectura es faça difícil. He llegit també que estan preparant una pel·lícula[1] dirigida per Timur Bekmambetov, del qual no he vist res, però tinc prou males referències, vorem que fa i si és suficient temptador per a que pague per vore-ho...
No vaig a ficar imatges, que ja porte massa temps perdut. Busqueu-vos la vida.
I comencem amb el títol, per què canviar noche per oscuridad? Pot quedar més sataner, però si la pel·lícula emn anglés es diu igual que el còmic, 30 Días de Noche [30 Days of Night, Steve Niles[1] & Ben Templesmith[1], 2002], quina raó porta als traductors espanyols a posar-li a la pel·lícula 30 Días de Oscuridad [30 Days of Night, David Slade, 2007]? Però deixant de banda el nom, que és el de menys, la pel·lícula és crap, la podrien haver titolat perfectament 2 Horas de Mierda i m'haguera estalviat l'entrada del cine, que no és barata.
El còmic parteix de la base de que uns vampirs van a Barrow, Alaska on en hivern no apareix el sol en 30 dies (en realitat són 65, però al còmic i a la peli es prenen una llicència i diuen 30), allí el que pretenen és atemoritzar tota la població, que incomunicada es transforma en una ravera de corders esperant a ser sacrificats. Però Vicente, un jefazo dels vampirs s'asabenta i va cap allà (acompanyat de la puta nº1 i la puta nº2) a explicar-los clarament que després de mil·lenis de fer creure als humans que eren un malson, caçar a un poble durant 30 dies era una idea brillantíssima, amb un sol supervivent que contara la història estaven tots ben fotuts. Aleshores opten per caçar el que puguen i cremar tot el poble, mentrestant apareix un tipet de Nova Orleans (Haitià, supose) en helicópter que va a fer fotos als vampirs per enviar-li-les a sa mare, el que entroncará amb les següents parts, però que ara no te més interés que el de saber que ho aconsegueix i Vicente li estavella l'helicòpter. Al final Eben, el sheriff i protagonista, s'injecta la sang d'un habitant del poble que s'estava convertint en vampir, prèviament decapitat, i es transforma en vampir per a tindre força i reflexes suficients com per a lluitar amb ells, mata Vicente i es suicida voluntàriament amb l'eixida del sol al costat de la seua dona. Una història original, uns vampirs ben tractats, intel·ligents, amb lluites internes, ben vestits, un dibuix molt agressiu i un color molt ben tractat fan d'aquest còmic una lectura obligada per als amants del terror, i concretament dels vampirs.
No es pot dir el mateix de la pel·lícula, a banda d'uns actors cartonianos, els vampirs es converteixen en animals, comunicant-se per sorolls i critets, i fent el gamba pel poble, que és el que li deia a Artur quan eixiem del cine, si vols que parlen en alguna llengua que no siga anglés és perfectament comprensible, però collons, que parlen en rus, polonés, hongarés o suec si m'apures, algo que sone dur però que siga una llengua real i si te poses tonto en llatí o hebreu, però lo dels sorolls me va matar. A més es carreguen tota la trama de Vicente i la de l'helicòpter, que la segona és comprensible si no volen continuar amb tota la sèrie (i espere que siga el cas), però la primera? Si és de lo milloret del còmic, com arriba i es posa a vacilar-los a tots i a deixar-los xafats. Total, una merda de proporcions titàniques.
El diumenge veierem Shaun of the Dead[1] [Edgar Wright, 2004] (no pense posar el títol en castellà, que em fa vergonya), una zomedy que ja vaig comentar el dia que férem la sessió de zombies. Supose que em dei haver agradat més que l'altra vegada, perquè aleshores li vaig posar un sis i ara li he posat un set a Filmaffinity, de totes maneres dins el génere, m'agrada més Fido[1][2] [Andrew Curry, 2007], em sembla que se li pot traure més punta politico-social (sense llevar-li el valor de ser una comèdia de zombies, clar). Shaun és més, com ja vaig dir, una comèdia romàntica adobada amb morts vivents i poc més, té puntets graciosos i es clava amb els estereotips anglesos. Una cosa entretinguda per a passar l'estona.
I vaig llegir també Hulk: Armagedón, un tom composat per sis còmics dels de grapa nordamericans. Els dos primers són el final de Planet Hulk [Greg Pak & Carlo Pagulayan, 2006], que donen pas a World War Hulk, i els altres cuatre son Hulk: Destrucción [Peter David & Jim Muniz, 2005], una sèrie que només comprén eixos quatre números i serveix per a farcir el tom sense encetar l'abans esmentada World War Hulk.
A la primera sèrie, Hulk és enviat a un planeta lluny de la Terra per a que deixe de trencar coses i donar per sac, arriba a un planeta en guerra i el pacifica a base de josconcios, les diferents races que el poblen acaben acceptant-lo com a líder amb tan mala sort que la nau en la que l'havien clavat portava una sorpreseta i rebenta tot el planeta (inclosa la novieta que s'havia tirat allí) al final Hulk torna cap a la Terra amb uns quants amigatxos, i no torna massa content... Ací acaba Planet Hulk, com ja he dit, el pròleg de World War Hulk i el punt fort del volum, ja que la segona part és, si més no, prescindible, només m'ha agradat el treball d'un dels dibuixants, ni la història ni el dibuix dels flashbacks m'han dit res.
Avui monogràfic de Darick Robertson dibuixant sobre guions britànics (un anglés i un norirlandés). Que puc dir de Transmetropolitan [Warren Ellis[1] & Darick Robertson, 1997]? que és gran, molt gran. Estava seguint l'edició de Planeta deAgostini, però Ana em va passar un link d'un pavo que venia la col·lecció completa en anglés per l'ebay a un preu raonable i no em vaig poder resistir. Anava a fer la ressenya, però aquesta de Zona Negativa és molt més interessant que qualsevol cosa que jo poguera escriure, així que llegiu-la i llegiu també els còmics, per favor, i açò va sobre tot per als estudiants de periodisme i comunicació, llegiu Transmetropolitan, feu-li eixe favor a la societat.
Del segon que vaig a parlar és de The Boys[1] [Garth Ennis & Darick Robertson, 2006], a pesar de que el treball de Robertson m'agrada més en Transmet, pot ser siga per la manera de tractar el color, en aquest també està prou bé. The Boys és un grup de superherois que tracten de contrtolar els demés superherois, intenten inculcar-los de la manera més brutal allò de que un gran poder comporta una gran responsabilitat, i realment els fa falta, perquè són tots uns calents, que passen de la humanitat com de la merda, i es passen el rato violant, violant-se entre ells o violant animals i realment no és bó que se't folle un tio que te super força, i menys que et deixe prenayada, imagineu-vos un fetus amb visió calorífica dins la panxa d'una humana normal... doncs eixes coses passen a The Boys, tant és que s'estava publicant a una de les marques de DC i el van suspendre després del número 6 (que és el que tanca aquest primer volum publicat a espanya), per sort els autors van poder comprar els drets i es continua publicant a una altra editoral, esperem que apareguen més coses per ací.
No dec escarmentar, perquè l'altre dia vaig vore una altra produció de Sci-Fi. Aquesta vegada una minisèrie, Tin Man[1] [Nick Willing, 2007], feia temps que la tenia ahi guardada, i aprofitant que els Sopranos anaven a baix ritme me la vaig vore. Són tres capítols d'hora i mitja i és una adaptació lliure del mag d'oz, una adaptació steampunkitzada[1]. La veritat és que no es per a tirar coets, la traslació de moltes coses és massa evident, sembla que tot OZ (Outer Zone) no és molt més gran que una comarca, alguns actors (no tots) son reguleros i ja posats a steampunkitzar jo haguera optat per eliminar tot l'aspecte màgic i gastar més maquines xungues, però per a ser de Sci-Fi és prou decent. A pesar de tot el que puga dir, va estar nominada per alpremi de Millor Pel·lícula feta per a Televisió del Broadcast Film Critics Association, que no sé quina importància deu tindre, però algo deu valer, no? I a més va ser tot un èxit d'audiència per al canal. Total, que està bé per a passar l'estona, pot ser un poc massa llarg, però es pot vore sense que se't cremen els ulls.
Bueno, aquesta és l'entrada númerto 100 del bloc, i la vaig a dedicar a donar-li la benvinguda a Artur, que si no recorde mal, comença el seu bloc per tercera volta, vorem si aquesta dura més que l'última...
Ja posats anuncie també que el dissabte 1 de maig es celebrarà a ma casa el cicle "Porros Gratis: La Droga al Cinema". Tothom que veja açò està convidat, però avise que les places de sofà son limitades. Encara no s'ha decidit el programa, així que accepte propostes, però no vos feu il·lusions, l'organització és una oligarquia despòtica i al final triarem les pel·lícules que ens isquen dels sants ous, així i tot ho podeu intentar.
No ho vaig poder escriure ahir perquè estava ocupat partint-li la cara a algú, però el dissabte anàrem a vore No Country for Old Men[1][2] [Joel & Ethan Coen, 2007], un peliculón, ho mires per on ho mires, aneu a vore-la, tots, ja. Si no aneu, el senyor del pentinat raro anirà a per vosaltres, i creieu-me, no voleu això...
Fa uns dies em vaig llegir Green Lantern/Flash: Faster Friends [Ron Marz et al., 1997], no ho havia penjat abans perquè era un regal per a Artur i no era plan de cagar la sorpresa. El còmic no té cap altre atractiu que ser el còmic que apareix en la primera temporada de Lost, perquè la història és insulsa i el dibuix regular, l'únic que estas esperant és la pàgina de l'ós polar (la 36) i després d'eixa, que s'acabe. Resulta que Flash i Green Lantern van capturar un alienigena fa mig segle, que fent gala d'imaginació anomenen Alien X, el tema és que aquest Alien X s'escapa d'on el tenien guardat i els captura per a que el porten a la seua nau, aleshores els nous Flash i Green Lantern han d'anar a rescatar-los. Emocionant, eh? Pues això.
També vaig vore fa poc Super Size Me[1] [Morgan Spurlock, 2004], tots el deveu conéixer ja, és un documental que intenta denunciar la mala informació que es té als EUA en matèria d'alimenatació i de lo caca que és el menjar ràpid (caca, caca!). Per al primer objectiu es fan entrevistes a responsables de menjador d'escoles, nutricionistes i tal. Però el que es queda del documental és la part morbosa, la de Spurlock menjant del MacDonalds tres vegades al dia durant un mes, la veritat és que 'l'experiment' em sembla un poc teatrero i exagerat, clar que si t'alimentes 30 dies exclusivament d'hamburgueses et descomposes, igual que si menges 30 dies a base d'amanides de lletuga, o a base de carn roja o de qualsevol cosa. Però bé, als gringos és el que els agrada, fer les coses a cascoporro. No està mal, de vegades es fa un poc pesadet vore al pavo engolint hamburgueses i la part de l'operació d'estòmec és bastant desagradable, però es veu que allà va tindre molt d'impacte, fins i tot els MacDonalds deixaren de vendre els menús super size.
A través de La Cárcel de Papel m'he enterat d'aquesta peculiar iniciativa cultural promoguda pel Blog de Jotacé, es tracta ni més ni menys que del Big Culo Day, no acabe de captar el propòsit de la convocatòria, però si es tracta d'exalçar un cul jo em presente voluntari. I és que a aquests objectes sense màcula els podem perdonar les seues accions més truculentes, podem superar l'escull de les funcions corporals més escatològiques i admirar la seua bellesa escultural, ja pots ser més de tetazas, com Tim Burton, que un buen culo pa forrar pelotas sempre te va a alegrar el dia.
I sense més vos deixe amb el cul en qüestió, amb tots vostés, Nancy Callahan:
Anit no tenia ganes de res i me vaig posar Metal: A Headbanger's Journey[1][2] [Sam Dunn, Scot McFadyen & Jessica Joy Wise, 2005], no recorde la raó per la qual me'l vaig baixar, però el tenia al disc dur i em va semblar una bona opció.
Sam Dunn és un antropòleg, però també és un heavy, així que un bon dia va decidir fer un documental sobre el Metal, el seu objectiu és descobrir perquè des dels seus origens aquestr tipus de música ha estat estereotipat i marginat per la societat, per fer-ho viatja als seus origens, parla amb músics, productors, fans i demés escoria de la societat. La veritat és que he trobat a faltar veus externes al moviment, només hi ha un rector que li van cremar l'església uns sataners noruecs i una sociòloga que li demanen l'opinió sobre una portada de Cannibal Corpse. Però en general està prou bé i ha servit per a reviure'm les ganes d'escoltar Metal.
El post d'avui ve carregadet... Siempre a tope! Començaré per un còmic, El Incorregible Hombre Hormiga [The Irredeemable Ant-Man, Robert Kirkman[1] & Phil Hester, 2006], la història d'un treballador de S.H.I.E.L.D. que per mogudes acaba aconseguint un vestit d'home formiga que li permet fer-se menut i tal, i es dedica a entrar a les dutxes de les xiques i a mirar bragues i cotxinades d'eixes que a ningú se li hagueren ocorregut, veritat? No, mentira, que en el fons tots som uns perverts (anava a ser cruel en aquest link però m'he contingut i m'ho haurieu d'agrair) i és el que primer pensem quan escoltem el de fer-se menut. La veritat és que no m'ha atret especialment, a banda d'un dibuix correcte no té molt més, no passa de ser una historieta per a passar l'estona.
Seguint amb els anti-herois toca Flight of the Conchords[1] [James Bobin, Jemaine Clement & Bret McKenzie, 2007], una sitcom que tracta d'un parell de músics neozelandesos que van a Nova York i allí intenten fer carrera musical, encara que només aconsegueixen una fan incondicional, Mel. El seu representant, Murray, treballa en realitat en l'embaixada de Nova Zelanda, i els convoca allí en hores de treball per als band meetings. Quan veig sèries americanes sempre pense, collons, tan difícil és fer un producte audiovusual correcte? I clar, després veig Cuenta Atrás i ho veig claríssim, en un país on li poden donar una sèrie a un cara-cartón calientabragas que en la puta vida ha entés el que significa la paraula actuar, o que les sitcoms duren 45 i 50 minuts, o en els index d'audiència veig que els programes més vistos son... es que no puc ni escriure el nom, vosaltres sabeu del que parle, que me fique malalt només de pensar-ho. Pare que m'encenc...
Estava parlant dels Conchords, me la va recomanar Ernest, i no m'ha decepcionat, també pot ser que tinc una debilitat especial pels musicals i si són absurds més encara. Total, una sèrie molt recomanable, que tot i tindre daltabaixos en conjunt és molt acceptable, encara que després del robo-boogie del primer capitol els demés saben a poc.
Continuant amb el programa 'Fagocitem Sitges' l'altre dia vaig vore Grimm Love[1] [Martin Weisz, 2006], que va guanyar els premis a millor director, millor fotografia i millor actor ex aequo als dos protagonistes [Thomas Kretschman & Thomas Huber]. La pel·lícula tracta sobre una estudiant de psicologia nord-americana [Keri Russell] que va a Alemanya a fer la seua tesi, i no se li ocorre un altre tema que el del caníbal de Rohtenburg, que supose que per temes de copyright li van canviar el nom (cosa que no va evitar la censura i que no es poguera estrenar a Alemanya), supose que coneixereu la història, i si no google, que ja m'estic començant a cansar d'escriure. Al que anava, la pel·ícula està prou bé, entrs dins de la categoria 'molt recomanable', però no espereu una peli de terror, com en la majoria de les crítiques que he llegit per ahi, el realment terrorífic és la història real, no la pel·lícula, que tracta més d'aprofundir en els personatges i les seues motivacions recolzant-se en una sèrie de flashbacks. El pitjor és escoltar a tots els krauts parlant en anglés en un accentàs que no se l'aguanten ni ells.
I per fi arribem a l'últim comentari de la jornada, La Huida de la Eisenstein [Flight of the Eisenstein, James Swallow, 2007], torne a avisar de frikisme màxim, podeu parar ací si no voleu contaminar-vos. El llibre en qüestió és el quart de la sèrie de l'heretgia d'Horus[1], reprén els fets del llibre anterior des del punt de vista de Nathaniel Garro, de la Guàrdia de la Mort, eixe és un dels punts fluixos de la novel·la, que fins a més de la meitat del llibre no passa res nou, és una simple presentació dels personatges, que per altra banda és prou previsible saber a quin bàndol anirà cadascun, però només per vore ben escrit Istvaan ja val la pena llegir-lo, no, és conya, no està mal del tot, definitivament millor que el segon. Aquest no el vaig a recomanar ni a deixar de fer-ho, si estàs llegint la sèrie ja saps el que has de fer.
Una altra sessió doble, aquesta vegada dos pel·lícules. Per ordre cronològic començaré per Princess[1] [Anders Morgenthaler, 2006], que forma part del meu programa de visionar, com a mínim, totes les pelis premiades a Sitges, i si em veig amb valor algunes de les recomanades, ara estic al 2006 i Princess va ser premiada amb el Meliés d'Argent a millor pel·lícula europea i més tard la E.F.F.F.F. li va otorgar el Meliés d'Or.
La major part del metratge és d'animació, narra la història d'August, un missioner que deixa la seua feina a per a cuidar de la seua neboda, Mia, la mare de la qual ha mort i era una pornostar anomenada Princess. August es dedicarà a intentar fer desaparéixer tot el material de la seua germana, Christina, i a venjar-se de la gent de la indústria del porno. Per altra banda s'hi intercalen videos domèstics gravats per August quan ell i la seua germana eren joves, està gravada, per exemple, la mort dels seus pares en un accident de cotxe, o la festa on es celebra la gravació de la primera pel·lícula porno de Christina, i on feliciten a August per deixar-los la seua càmera.
És una bona pel·lícula, almenys a mi m'ha agradat, pot ser és un poc moralista en quant a la indústria del porno, ja ens avisa el mateix cartell de la pel·lícula amb un gran FUCK PORNO, així que no és cap sorpresa, en unes declaracions el director diu sobre la pornografía que per a gaudir-la t'has d'abstraure i oblidar-te que el que estas veient són persones o alguna cosa semblant, pot ser té algo de raó, perque tota eixa gent te pares, germans i inclus fills que, com Mia, poden haver tingut una infància gens agradable, perquè no tots son superestrelles que porten amb orgull això de ser pornostars.
La segona pel·lícula és Monstruoso[1][2] [Cloverfield[1], Matt Reeves, 2008], algú m'hauria d'explicar qui és el retrassat mental amb un cirullo per cervell que ha traduït camp de trèvols per monstruoso i algú altre m'hauria d'explicar la relació entre el camp de trévols i la pel·lícula. La pel·lícula en si és una simple Monster Movie amb la peculiaritat d'estar rodada pels mateixos protagonistes amb una càmera domèstica. Sense arribar al nivell de The Host[1] [Gwoemul, Bong Joon-ho, 2006] (algú m'hauria d'explicar també per què collons els títols anglesos els traduixen al castellà i els orientals a l'anglès...) i sense estar tan emocionat com Ernest, és una bona pel·lícula, m'ha agradat especialment no saber res del bitxo en qüestió, saber just el mateix que els protagonistes, no tindre ni puta idea d'on ve ni perquè ha aparegut a Nova York, ajuda molt a sentir un poc (i només un poc) de simpatia per uns joves americans estúpids i en ocasions molt pegables que t'alegra que vagen caient, i estant en kinepolis un dissabte no pots evitar pensar en el bé que faria un monstre en algunes ocasions...
Llegint coses per Internet he vist que seguint l'estela de Lost, amb la que comparteix productor, la peli està plena de cosetes, easter eggs en diuen, que els espectadors han d'anar trobant i juntant entre ells i buscant en pàgines disperses per a aconseguir construir el relat complet, i saber tot el que no ens conta l'hora escassa de pel·lícula. Per a començar he trobat una wiki similar a la de Lost que pot ajudar, jo ara no hauria de tindre temps per a furgar en les profunditats del ciberespai, però...
Avui hi ha partida doble, una pel·lícula i un llibre. Començaré per la pel·lícula que és apta per a tots els públics, així els menys freaks poden parar a temps. El film en qüestió és Quadrophenia[1] [Franc Roddam, 1979], tracta sobre el moviment mod a l'anglaterra de mitjans 60', dels enfrontaments amb els rockers, del que feien per a divertir-se i de la música que escoltaven. Tot i no ser una pel·lícula brillant, jo recomanaria vore-la, a més es pot visualitzar com un documental que mostra el que passava a aquella època, i si açò no convenç la banda sonora, de The Who, és molt bona.
Ara passaré a emplear vocabulari ininteligible per a la majoria dels mortals, així que si 40k ja et sona a xinés pots deixar de llegir i no t'ho retrauré, perquè anit vaig acabar de llegir Ravenor [Dan Abnett[1], 2005] un spin-off de la trilogia Eisenhorn. Aquest llibre és el primer de tres, i es nota perque et deixa en la merda en la boca, es passen tot el llibre desvetllant la trama dels flejos, estirant del fil per a descobrir un complot i tot just quan ho fan, plas! s'acaba el llibre, amb raó el segon de la trilogia, Ravenor Returned [Dan Abnett, 2005] és del mateix any, probablement estiguen escrits del tiró, però siga massa llarg com per a publicar-ho en un sol volum (o els editors vullguen traure més pasta amb dos toms, que no seria la primera vegada), però açò poc importa, perquè no està traduït (i per suposat tampoc el tercer) i no té pinta de que ho vagen a fer en un futur pròxim i és una llàstima, perquè és un dels pocs llibres de 40k que m'he pogut acabar.
Quan dic la paraula TROMA[1][2] espere que el meu interlocutor ja sàpiga del que estic parlant, almenys si el considere freak, però ahir Artur em va decepcionar. Li vaig donar a triar entre tres pel·lícules: Grimm Love [Martin Weisz, 2006], Princess [Anders Morgenthaler, 2006] i Cannibal! The musical[1][2][3] [Trey Parker, 1996], avisant-li que aquesta última era més que crap, que era de la TROMA i així i tot la va elegir, el vaig tornar a avisar: va a ser més que mala, pitjor que la pitjor pel·lícula que hages vist en la puta vida, però a pesar de les meues advertències no va canviar d'opinió i va patir les conseqüències... TROMA.
L'argument, que poc importa, es basa en la història real d'Alfred Packer que vas ser jutjat i trobat culpable de canibalisme. La pel·lícula és... realment no sé com definir-la crec que el millor és que vos creeu la imatge mental dels indis-japonesos interpretats per estudiants d'intercanvi, que no ho havia dit però a més de ser de la TROMA (no em cansaré de repetir-ho), quan Trey Parker va fer aquesta pel·lícula encara estava a la universitat. Crec que amb aquestes dades vos podeu fer una idea de la qualitat del film, jo la veritat és que no trobe paraules.
De totes maneres me vaig poder partir el ojete tot el que vaig voler i més, a continuació vos deixe amb el clímax de la pel·lícula, el número que em va produir dolor de mandíbula i em va fer plorar de veres, la pena és que no l'he trobat amb subtítols, però ací podeu trobar la lletra en anglés. Agafeu-vos que venen corves:
Doncs ahir vaig vore per fi el clàssic d'Orson Welles, Ciudadano Kane [Citizen Kane, 1941]. El film comença amb la mort de Charles Foster Kane [Orson Welles] i veiem com pronuncia el que serà l'última paraula de la seua vida: Rosebud. Tot seguit sembla que comença un documental sobre la vida de Kane i quan acaba ens adonem que l'estaven passant en una sala privada on un grup de periodistes discuteixen sobre el sentit de Rosebud (la qual cosa seria impossible fora del cinema, ja que nosaltres com espectadors omniscients som els únics que la coneguem, però deixem de banda els trucs de guió), la cosa es que es posen a discutir sobre el que significa Rosebud i envien un reporter (al que mai veiem de cara) a que ho esbrine, així que durant tota la pel·lícula va visitant a la gent que ha estat més propera a Kane i els fa entrevistes. Finalment només nosaltres ens assabentem que Rosebud és el trineu de Kane, amb el que jugava el dia que sos pares l'entregaren a un banquer per a que l'educara.
La grandesa de la pel·lícula no és tant la pel·lícula en si com tots els recursos tècnics innovadors que utilitza, la profunditat de pla, els flashbacks i els continus contra picats que mostren els sostres dels decorats. Crec que no soc ningú per a valorar una pel·lícula que gairebé tota la crítica nomena com la millor de la història del cinema, però així i tot em va agradar, pot ser menys del que esperava, però eixe es el problema de les expectatives.
Per cert, aquest matí m'he topat amb un concepte que m'ha fet por, ja que mostra la veritat del que li està passant a la meua habitació, s'està convertint en un The Pila.
No ho puc evitar, tinc debilitat per tot allò que siga catalogat com ciberpunk[1]. Dit açò, ja feia temps que tenia pendent acabar l'anomenada trilogia del Sprawl, que comença amb Neuromante [Neuromancer, William Gibson[1], 1984], continua amb Conde Cero [Count Zero, William Gibson, 1986] i acaba amb Mona Lisa Acelerada [Mona Lisa Overdrive, William Gibson, 1988], que és el que m'acabe de llegir. En els primers dos llibres es relata com apareixen les IA i com es converteixen en deitats neo-vudús i en el tercer, parla de la interacció de les IA amb els humans i de com aquestes consciències de la matriu contacten amb una altra que es troba a centaure. Les dos primeres novel·les eren més o menys independents, i aquest tercer és un poc la fusió de les dos històries.
Personalment em va agradar més Neuromante (a pesar d'una traducció regulera, a vore quan em faig l'ànim i comence a llegir en anglés), però menys Conde Cero. Així i tot és una molt bona trilogia, però que no és recomanable per a tothom, la prosa de Gibson pot fer-se farragosa i pesada per moments però en la meua opinió val la pena i probablement d'ací poc començaré la trilogia del pont, quan acabe amb la llista d'espera...
He de deixar de vore pelis, que després me toca escriure i no pot ser, que tinc exàmens. Bueno, el cas és que anit vaig vore American Psycho[1] [Mary Harron, 2000] adaptació de la novel·la del mateix nom, escrita per Bret Easton Ellis [1991].
Patrick Bateman [Christian Bale] és un un yuppie de Manhattan que porta una vida secreta de mort i destrucció, mata un company d'empresa i fa vore que se n'ha anat a Londres per a que la família tarde més en sospitar, es munta trios amb prostitutes i les acaba mutilant i/o matant, mata vagabunds, animals... Al final sembla que perd el control i comença a matar la gent del carrer a cascoporro fins que es refugia a la seua oficina, al dia següent la vida continua com si res haguera passat. No és una mala pel·lícula, Artur i Begonya m'han dit que el llibre es prou millor (frase de 0'60), els dos me l'havien de deixar però son uns ganyans -aprofite per a recordar-li a Begonya que encara té el meu El Color de la Magia [The Colour of Magic, Terry Pratchet, 1983]-. Com deia, no és una mala pel·lícula, però al meu parer el personatge de Bateman té algunes contradiccions i sembla que el final siga un poc apressat. Per exemple, quan veiem l'escena de la dutxa podem arribar a pensar que Bateman és molt metòdic, molt fred, però quan assassina es deixa portar pels seus sentiments, ho fa molt a la babalà. A banda d'això hi han escenes molt bones, la de la dutxa que he dit abans, per exemple, o la de les targetes de visita o quan mata a Paul Allen [Jared Leto]. Vos deixe amb aqestes escenes, que ho passeu bé.
En la peli no el vaig reconèixer, però Leto és el protagonista de Réquiem por un Sueño [Requiem for a Dream, Darren Aronofsky, 2000], el que ha fet que me'n recorde d'ella i d'algunes altres 'drug movies'. Que vos pareix si després d'exàmens fem una sessió de porros gratis?
Ladys and gentelmen, welcome to violence! Així comença Faster, Pussycat! Kill! Kill![1] [Russ Meyer, 1965], i en resum és això, una pel·lícula de cotxes, violència i mujeres pechugonas. Varla [Tura Satana[1]] i les seues dos sequaces [Haji[1] i Lori Williams] son tres go-gos que estan fent curses al desert, quan arriba una parelleta de high-schoolers, el tipo a correr amb el cotxe i la seua novia [Susan Bernard[1]] a cronometrar-lo, però els ix el tir per la culata, les go-gos el repten a una carrera i ell acaba mort i la xicona amordaçada al cotxe de Varla. En això que mentre estan repostant s'enteren d'un rumor segons el qual un vell de la zona estaria forrat de pasta, amagada en algun lloc de la seua propietat, aixi que sense pensar-s'ho es planten en sa casa per intentar trobar la pastaca. Al final acaben tots morts, menys la jovenela i un dels fills del vell, encara que açò últim no ho podria assegurar, que cap al final vaig estar entrant en periodes de somnolència intermitentment, no és perque m'avorrira la peli, és que ja era la una i estava reventat. A vore si en un ratet me veig el final en condicions, perque realment vaig patir, el volia vore però se'm tancaven els ulls.
En resum, una cinta entretinguda però que no passa d'això, perque ara ja no escandalitza (que supose que és el que faria en aquella època), i recomanable de vore, almenys una vegada per a conèixer-la, i més sabent que era la pel·lícula preferida de John Waters (Pink Flamingos [1972]). Definitivament intentaré vore la serie de Vixen! [Russ Meyer, 1968].
Artur i les seues putes preguntes, l'altre dia em vaig alegrar de re-llegir Lobezno: Origen, però haver-me fet vore el bodrio de Terminator 3: La rebelión de las máquinas [Terminator 3: Rise of the Machines, Jonathan Mostow, 2003] és imperdonable, el xuaxe és un paquet que no te ni puta gràcia, persecucions interminables, un final predecible i el John Connor [Nick Stahl] acceptant el paper de superheroi de les llibertats americanes. Total, que la vaig acabar de vore per la pregunta dels collons, que si no no passe de la persecució de la grua. Mi nota: Puta Mierda. Mira si és que no fique ni foto. Fuck off!
Mala és dir poc, però quan et poses a vore una TVmovie ja saps al que t'arrisques, i si damunt l'ha produïda Sci-Fi Channel ja no dic res. Estic parlant de La Revolución de los Androides [Android Apoclaypse, Paul Ziller, 2006], encara que en els subtítols que em vaig baixar posava Viaje al Fin del Mundo o una merda pareguda. Si vos dic la veritat ara mateix no recorde la raó per la que me la vaig baixar i no podría justificar no haver-la esborrat encara del disc dur, supose que es quedarà ahi fins a que em falte espai per a alguna altra pel·lícula de merda. La cosa va d'un futur post-apocaliptic on (que nosaltres sapiem) només sobreviuen els habitants de Phoenix ajudats per androides que cada cop controlen més la societat, des de fer els treballs durs fins a ser policies, doncs Jute [Scott Bairstow] 'assassina' un androide i és enviat a una presó junt amb DeeCee [Joseph Lawrence] un androide d'última generació que sembla que comença a tenir sentiments 'humans', al final descobreixen un complot per a acabar amb la raça humana, explota la presó i l'androide, el xic i la seua dona se salven.
És un despropòsit darrere l'altre, anacronismes com tindre androides iguals en aspecte a les persones i que no destaquen sobre ells en res, que a més hagen desenvolupat maquines que volen (infectades amb un virus i que ara són salvatges) i que vagen en tot terrenys per ahi (de gasolina, clar) o que utilitzen armes del segle passat... El que més em va agradar va ser la seqüencia de la lobotomia: estan en la presó, val? la dona del prota, Rachel [Amy Matyso], està lligada a una llitera amb un cinturó com els del cotxe i l'estan vigilant dos androides, però de repent se'ls necessita a un altre lloc i se piren, sense més, la tipeta es despassa el cinturó i se pira a donar voltes per la presó Hi-Tech sense que ningú la busque ni la tire en falta ni res, total que donant voltes arriba a un lloc on anaven a lobotomitzar a Jute i clar, intenta parar-los (recordem, androides d'última generació) i evidentment falla, i que fa el líder dels androides? doncs para la intervenció sense raó aparent.
Amics, fugiu d'aquesta pel·lícula, si és que se la pot qualificar de pel·lícula.
La cosa va de còmics avui. Anit em vaig llegir un recopilatòri d'històries que ocorren abans, mentre i després de la peli 28 Días Después [28 Days Later, Danny Boyle, 2002] que fent gala d'originalitat han titulat 28 Días Después: Secuelas [28 Days Later: The Aftrermath, Steve Niles[1] & Dennis Calero[1], Diego Olmos, Nat Jones], hi han 4 històries diferents que expliquen l'origen del virus Rage (no sé com l'hauran traduït, possiblement Rábia) i la història d'uns supervivents que són portats a un camp de refugiats controlat per militars. La veritat és que m'esperava més del guió de Niles l'únic capítol que em va atraure va ser el tercer, Exterminio [Decimation], tant per la història que conta com pel dibuix de Nat Jones, tracta de com una persona normal, Hugh Baker, embogeix en perdre la seua família i en la solitud es dedica a caçar infectats amb equipament militar robat, però és troba amb un altre caçador, i en lloc de cooperar es dediquen a caçar-se mútuament. De les demés històries és que ni m'abellix parlar.
I en segon lloc aquest matí amb l'excusa de contestar la pregunta d'Artur (sí, podria haver anat dirèctament a la wikipedia, pero yo no soy de esas) m'he rellegit Lobezno: Origen [Origin, Paul Jenkins & Andy Kubert & Richard Isanove, 2001/02], és una sèrie de 6 còmics que conta el vertader origen de Lobezno, situat a finals del segle XIX. La veritat és que no té ni una mala història ni un mal dibuix i el resultat és una cosa prou decent que dona algunes sorpreses. M'ha agradat tornar-lo a llegir i m'ha picat el cuquet d'aquest carismàtic mutant, així que m'he posat a buscar la sèrie on Lobezno va al Japó crec que es diu Lobezno: Honor i és de Frank Miller, però no estic segur, algú (Artur) em pot dir si vaig ben encaminat? Hi ha algún lloc on apareguen els còmics de Lobezno en ordre cronològic del personatge?
Mare meua la marxeta que porte, no se si me posaré a estudiar algun dia o me passaré tot el temps escrivint favaes ací... A vore si aquest matí em dona per a fer algo de profit.
