7.2.08

El Incorregible Hombre Hormiga & Flight of the Conchords & Grimm Love & La Huida de la Eisenstein

El post d'avui ve carregadet... Siempre a tope! Començaré per un còmic, El Incorregible Hombre Hormiga [The Irredeemable Ant-Man, Robert Kirkman [1] & Phil Hester, 2006], la història d'un treballador de S.H.I.E.L.D. que per mogudes acaba aconseguint un vestit d'home formiga que li permet fer-se menut i tal, i es dedica a entrar a les dutxes de les xiques i a mirar bragues i cotxinades d'eixes que a ningú se li hagueren ocorregut, veritat? No, mentira, que en el fons tots som uns perverts (anava a ser cruel en aquest link però m'he contingut i m'ho haurieu d'agrair) i és el que primer pensem quan escoltem el de fer-se menut. La veritat és que no m'ha atret especialment, a banda d'un dibuix correcte no té molt més, no passa de ser una historieta per a passar l'estona.

Seguint amb els anti-herois toca Flight of the Conchords [1] [James Bobin, Jemaine Clement & Bret McKenzie, 2007], una sitcom que tracta d'un parell de músics neozelandesos que van a Nova York i allí intenten fer carrera musical, encara que només aconsegueixen una fan incondicional, Mel. El seu representant, Murray, treballa en realitat en l'embaixada de Nova Zelanda, i els convoca allí en hores de treball per als band meetings. Quan veig sèries americanes sempre pense, collons, tan difícil és fer un producte audiovusual correcte? I clar, després veig Cuenta Atrás i ho veig claríssim, en un país on li poden donar una sèrie a un cara-cartón calientabragas que en la puta vida ha entés el que significa la paraula actuar, o que les sitcoms duren 45 i 50 minuts, o en els index d'audiència veig que els programes més vistos son... es que no puc ni escriure el nom, vosaltres sabeu del que parle, que me fique malalt només de pensar-ho. Pare que m'encenc...

Estava parlant dels Conchords, me la va recomanar Ernest, i no m'ha decepcionat, també pot ser que tinc una debilitat especial pels musicals i si són absurds més encara. Total, una sèrie molt recomanable, que tot i tindre daltabaixos en conjunt és molt acceptable, encara que després del robo-boogie del primer capitol els demés saben a poc.



Continuant amb el programa 'Fagocitem Sitges' l'altre dia vaig vore Grimm Love [1] [Martin Weisz, 2006], que va guanyar els premis a millor director, millor fotografia i millor actor ex aequo als dos protagonistes [Thomas Kretschman & Thomas Huber]. La pel·lícula tracta sobre una estudiant de psicologia nord-americana [Keri Russell] que va a Alemanya a fer la seua tesi, i no se li ocorre un altre tema que el del caníbal de Rohtenburg, que supose que per temes de copyright li van canviar el nom (cosa que no va evitar la censura i que no es poguera estrenar a Alemanya), supose que coneixereu la història, i si no google, que ja m'estic començant a cansar d'escriure. Al que anava, la pel·ícula està prou bé, entrs dins de la categoria 'molt recomanable', però no espereu una peli de terror, com en la majoria de les crítiques que he llegit per ahi, el realment terrorífic és la història real, no la pel·lícula, que tracta més d'aprofundir en els personatges i les seues motivacions recolzant-se en una sèrie de flashbacks. El pitjor és escoltar a tots els krauts parlant en anglés en un accentàs que no se l'aguanten ni ells.

I per fi arribem a l'últim comentari de la jornada, La Huida de la Eisenstein [Flight of the Eisenstein, James Swallow, 2007], torne a avisar de frikisme màxim, podeu parar ací si no voleu contaminar-vos. El llibre en qüestió és el quart de la sèrie de l'heretgia d'Horus [1], reprén els fets del llibre anterior des del punt de vista de Nathaniel Garro, de la Guàrdia de la Mort, eixe és un dels punts fluixos de la novel·la, que fins a més de la meitat del llibre no passa res nou, és una simple presentació dels personatges, que per altra banda és prou previsible saber a quin bàndol anirà cadascun, però només per vore ben escrit Istvaan ja val la pena llegir-lo, no, és conya, no està mal del tot, definitivament millor que el segon. Aquest no el vaig a recomanar ni a deixar de fer-ho, si estàs llegint la sèrie ja saps el que has de fer.

3 comentaris:

Annie Hall ha dit...

Francament, crec que heu sobrevalorat la sèrie dels músics neozelandesos. Recorda a IT crowd, però no és massa allà...

Esteboix ha dit...

Jo no sobrevalore res, la meua paraula és llei!

Shine McShine ha dit...

Com? Sobrevalorar els Conchords? Si mai estaràn suficientment valorats!