30 Días de Noche vs. 30 Días de Oscuridad

I comencem amb el títol, per què canviar noche per oscuridad? Pot quedar més sataner, però si la pel·lícula emn anglés es diu igual que el còmic, 30 Días de Noche [30 Days of Night, Steve Niles [1] & Ben Templesmith [1], 2002], quina raó porta als traductors espanyols a posar-li a la pel·lícula 30 Días de Oscuridad [30 Days of Night, David Slade, 2007]? Però deixant de banda el nom, que és el de menys, la pel·lícula és crap, la podrien haver titolat perfectament 2 Horas de Mierda i m'haguera estalviat l'entrada del cine, que no és barata.

El còmic parteix de la base de que uns vampirs van a Barrow, Alaska on en hivern no apareix el sol en 30 dies (en realitat són 65, però al còmic i a la peli es prenen una llicència i diuen 30), allí el que pretenen és atemoritzar tota la població, que incomunicada es transforma en una ravera de corders esperant a ser sacrificats. Però Vicente, un jefazo dels vampirs s'asabenta i va cap allà (acompanyat de la puta nº1 i la puta nº2) a explicar-los clarament que després de mil·lenis de fer creure als humans que eren un malson, caçar a un poble durant 30 dies era una idea brillantíssima, amb un sol supervivent que contara la història estaven tots ben fotuts. Aleshores opten per caçar el que puguen i cremar tot el poble, mentrestant apareix un tipet de Nova Orleans (Haitià, supose) en helicópter que va a fer fotos als vampirs per enviar-li-les a sa mare, el que entroncará amb les següents parts, però que ara no te més interés que el de saber que ho aconsegueix i Vicente li estavella l'helicòpter. Al final Eben, el sheriff i protagonista, s'injecta la sang d'un habitant del poble que s'estava convertint en vampir, prèviament decapitat, i es transforma en vampir per a tindre força i reflexes suficients com per a lluitar amb ells, mata Vicente i es suicida voluntàriament amb l'eixida del sol al costat de la seua dona. Una història original, uns vampirs ben tractats, intel·ligents, amb lluites internes, ben vestits, un dibuix molt agressiu i un color molt ben tractat fan d'aquest còmic una lectura obligada per als amants del terror, i concretament dels vampirs.

No es pot dir el mateix de la pel·lícula, a banda d'uns actors cartonianos, els vampirs es converteixen en animals, comunicant-se per sorolls i critets, i fent el gamba pel poble, que és el que li deia a Artur quan eixiem del cine, si vols que parlen en alguna llengua que no siga anglés és perfectament comprensible, però collons, que parlen en rus, polonés, hongarés o suec si m'apures, algo que sone dur però que siga una llengua real i si te poses tonto en llatí o hebreu, però lo dels sorolls me va matar. A més es carreguen tota la trama de Vicente i la de l'helicòpter, que la segona és comprensible si no volen continuar amb tota la sèrie (i espere que siga el cas), però la primera? Si és de lo milloret del còmic, com arriba i es posa a vacilar-los a tots i a deixar-los xafats. Total, una merda de proporcions titàniques.

Shaun of the Dead & Hulk: Armagedón

El diumenge veierem Shaun of the Dead [1] [Edgar Wright, 2004] (no pense posar el títol en castellà, que em fa vergonya), una zomedy que ja vaig comentar el dia que férem la sessió de zombies. Supose que em dei haver agradat més que l'altra vegada, perquè aleshores li vaig posar un sis i ara li he posat un set a Filmaffinity, de totes maneres dins el génere, m'agrada més Fido [1] [2] [Andrew Curry, 2007], em sembla que se li pot traure més punta politico-social (sense llevar-li el valor de ser una comèdia de zombies, clar). Shaun és més, com ja vaig dir, una comèdia romàntica adobada amb morts vivents i poc més, té puntets graciosos i es clava amb els estereotips anglesos. Una cosa entretinguda per a passar l'estona.

I vaig llegir també Hulk: Armagedón, un tom composat per sis còmics dels de grapa nordamericans. Els dos primers són el final de Planet Hulk [Greg Pak & Carlo Pagulayan, 2006], que donen pas a World War Hulk, i els altres cuatre son Hulk: Destrucción [Peter David & Jim Muniz, 2005], una sèrie que només comprén eixos quatre números i serveix per a farcir el tom sense encetar l'abans esmentada World War Hulk.

A la primera sèrie, Hulk és enviat a un planeta lluny de la Terra per a que deixe de trencar coses i donar per sac, arriba a un planeta en guerra i el pacifica a base de josconcios, les diferents races que el poblen acaben acceptant-lo com a líder amb tan mala sort que la nau en la que l'havien clavat portava una sorpreseta i rebenta tot el planeta (inclosa la novieta que s'havia tirat allí) al final Hulk torna cap a la Terra amb uns quants amigatxos, i no torna massa content... Ací acaba Planet Hulk, com ja he dit, el pròleg de World War Hulk i el punt fort del volum, ja que la segona part és, si més no, prescindible, només m'ha agradat el treball d'un dels dibuixants, ni la història ni el dibuix dels flashbacks m'han dit res.

Transmetropolitan & The Boys

Avui monogràfic de Darick Robertson dibuixant sobre guions britànics (un anglés i un norirlandés). Que puc dir de Transmetropolitan [Warren Ellis [1] & Darick Robertson, 1997]? que és gran, molt gran. Estava seguint l'edició de Planeta deAgostini, però Ana em va passar un link d'un pavo que venia la col·lecció completa en anglés per l'ebay a un preu raonable i no em vaig poder resistir. Anava a fer la ressenya, però aquesta de Zona Negativa és molt més interessant que qualsevol cosa que jo poguera escriure, així que llegiu-la i llegiu també els còmics, per favor, i açò va sobre tot per als estudiants de periodisme i comunicació, llegiu Transmetropolitan, feu-li eixe favor a la societat.

Del segon que vaig a parlar és de The Boys [1] [Garth Ennis & Darick Robertson, 2006], a pesar de que el treball de Robertson m'agrada més en Transmet, pot ser siga per la manera de tractar el color, en aquest també està prou bé. The Boys és un grup de superherois que tracten de contrtolar els demés superherois, intenten inculcar-los de la manera més brutal allò de que un gran poder comporta una gran responsabilitat, i realment els fa falta, perquè són tots uns calents, que passen de la humanitat com de la merda, i es passen el rato violant, violant-se entre ells o violant animals i realment no és bó que se't folle un tio que te super força, i menys que et deixe prenayada, imagineu-vos un fetus amb visió calorífica dins la panxa d'una humana normal... doncs eixes coses passen a The Boys, tant és que s'estava publicant a una de les marques de DC i el van suspendre després del número 6 (que és el que tanca aquest primer volum publicat a espanya), per sort els autors van poder comprar els drets i es continua publicant a una altra editoral, esperem que apareguen més coses per ací.

Tin Man

No dec escarmentar, perquè l'altre dia vaig vore una altra produció de Sci-Fi. Aquesta vegada una minisèrie, Tin Man [1] [Nick Willing, 2007], feia temps que la tenia ahi guardada, i aprofitant que els Sopranos anaven a baix ritme me la vaig vore. Són tres capítols d'hora i mitja i és una adaptació lliure del mag d'oz, una adaptació steampunkitzada [1]. La veritat és que no es per a tirar coets, la traslació de moltes coses és massa evident, sembla que tot OZ (Outer Zone) no és molt més gran que una comarca, alguns actors (no tots) son reguleros i ja posats a steampunkitzar jo haguera optat per eliminar tot l'aspecte màgic i gastar més maquines xungues, però per a ser de Sci-Fi és prou decent. A pesar de tot el que puga dir, va estar nominada per alpremi de Millor Pel·lícula feta per a Televisió del Broadcast Film Critics Association, que no sé quina importància deu tindre, però algo deu valer, no? I a més va ser tot un èxit d'audiència per al canal. Total, que està bé per a passar l'estona, pot ser un poc massa llarg, però es pot vore sense que se't cremen els ulls.

100

Bueno, aquesta és l'entrada númerto 100 del bloc, i la vaig a dedicar a donar-li la benvinguda a Artur, que si no recorde mal, comença el seu bloc per tercera volta, vorem si aquesta dura més que l'última...

Ja posats anuncie també que el dissabte 1 de maig es celebrarà a ma casa el cicle "Porros Gratis: La Droga al Cinema". Tothom que veja açò està convidat, però avise que les places de sofà son limitades. Encara no s'ha decidit el programa, així que accepte propostes, però no vos feu il·lusions, l'organització és una oligarquia despòtica i al final triarem les pel·lícules que ens isquen dels sants ous, així i tot ho podeu intentar.

No Country for Old Men

No ho vaig poder escriure ahir perquè estava ocupat partint-li la cara a algú, però el dissabte anàrem a vore No Country for Old Men [1] [2] [Joel & Ethan Coen, 2007], un peliculón, ho mires per on ho mires, aneu a vore-la, tots, ja. Si no aneu, el senyor del pentinat raro anirà a per vosaltres, i creieu-me, no voleu això...

Green Lanter/Flash: Faster Friends & Super Size Me

Fa uns dies em vaig llegir Green Lantern/Flash: Faster Friends [Ron Marz et al., 1997], no ho havia penjat abans perquè era un regal per a Artur i no era plan de cagar la sorpresa. El còmic no té cap altre atractiu que ser el còmic que apareix en la primera temporada de Lost, perquè la història és insulsa i el dibuix regular, l'únic que estas esperant és la pàgina de l'ós polar (la 36) i després d'eixa, que s'acabe. Resulta que Flash i Green Lantern van capturar un alienigena fa mig segle, que fent gala d'imaginació anomenen Alien X, el tema és que aquest Alien X s'escapa d'on el tenien guardat i els captura per a que el porten a la seua nau, aleshores els nous Flash i Green Lantern han d'anar a rescatar-los. Emocionant, eh? Pues això.

També vaig vore fa poc Super Size Me [1] [Morgan Spurlock, 2004], tots el deveu conéixer ja, és un documental que intenta denunciar la mala informació que es té als EUA en matèria d'alimenatació i de lo caca que és el menjar ràpid (caca, caca!). Per al primer objectiu es fan entrevistes a responsables de menjador d'escoles, nutricionistes i tal. Però el que es queda del documental és la part morbosa, la de Spurlock menjant del MacDonalds tres vegades al dia durant un mes, la veritat és que 'l'experiment' em sembla un poc teatrero i exagerat, clar que si t'alimentes 30 dies exclusivament d'hamburgueses et descomposes, igual que si menges 30 dies a base d'amanides de lletuga, o a base de carn roja o de qualsevol cosa. Però bé, als gringos és el que els agrada, fer les coses a cascoporro. No està mal, de vegades es fa un poc pesadet vore al pavo engolint hamburgueses i la part de l'operació d'estòmec és bastant desagradable, però es veu que allà va tindre molt d'impacte, fins i tot els MacDonalds deixaren de vendre els menús super size.

Big Culo Day

A través de La Cárcel de Papel m'he enterat d'aquesta peculiar iniciativa cultural promoguda pel Blog de Jotacé, es tracta ni més ni menys que del Big Culo Day, no acabe de captar el propòsit de la convocatòria, però si es tracta d'exalçar un cul jo em presente voluntari. I és que a aquests objectes sense màcula els podem perdonar les seues accions més truculentes, podem superar l'escull de les funcions corporals més escatològiques i admirar la seua bellesa escultural, ja pots ser més de tetazas, com Tim Burton, que un buen culo pa forrar pelotas sempre te va a alegrar el dia.

I sense més vos deixe amb el cul en qüestió, amb tots vostés, Nancy Callahan:

Metal: A Headbanger's Journey

Anit no tenia ganes de res i me vaig posar Metal: A Headbanger's Journey [1] [2] [Sam Dunn, Scot McFadyen & Jessica Joy Wise, 2005], no recorde la raó per la qual me'l vaig baixar, però el tenia al disc dur i em va semblar una bona opció.

Sam Dunn és un antropòleg, però també és un heavy, així que un bon dia va decidir fer un documental sobre el Metal, el seu objectiu és descobrir perquè des dels seus origens aquestr tipus de música ha estat estereotipat i marginat per la societat, per fer-ho viatja als seus origens, parla amb músics, productors, fans i demés escoria de la societat. La veritat és que he trobat a faltar veus externes al moviment, només hi ha un rector que li van cremar l'església uns sataners noruecs i una sociòloga que li demanen l'opinió sobre una portada de Cannibal Corpse. Però en general està prou bé i ha servit per a reviure'm les ganes d'escoltar Metal.

El Incorregible Hombre Hormiga & Flight of the Conchords & Grimm Love & La Huida de la Eisenstein

El post d'avui ve carregadet... Siempre a tope! Començaré per un còmic, El Incorregible Hombre Hormiga [The Irredeemable Ant-Man, Robert Kirkman [1] & Phil Hester, 2006], la història d'un treballador de S.H.I.E.L.D. que per mogudes acaba aconseguint un vestit d'home formiga que li permet fer-se menut i tal, i es dedica a entrar a les dutxes de les xiques i a mirar bragues i cotxinades d'eixes que a ningú se li hagueren ocorregut, veritat? No, mentira, que en el fons tots som uns perverts (anava a ser cruel en aquest link però m'he contingut i m'ho haurieu d'agrair) i és el que primer pensem quan escoltem el de fer-se menut. La veritat és que no m'ha atret especialment, a banda d'un dibuix correcte no té molt més, no passa de ser una historieta per a passar l'estona.

Seguint amb els anti-herois toca Flight of the Conchords [1] [James Bobin, Jemaine Clement & Bret McKenzie, 2007], una sitcom que tracta d'un parell de músics neozelandesos que van a Nova York i allí intenten fer carrera musical, encara que només aconsegueixen una fan incondicional, Mel. El seu representant, Murray, treballa en realitat en l'embaixada de Nova Zelanda, i els convoca allí en hores de treball per als band meetings. Quan veig sèries americanes sempre pense, collons, tan difícil és fer un producte audiovusual correcte? I clar, després veig Cuenta Atrás i ho veig claríssim, en un país on li poden donar una sèrie a un cara-cartón calientabragas que en la puta vida ha entés el que significa la paraula actuar, o que les sitcoms duren 45 i 50 minuts, o en els index d'audiència veig que els programes més vistos son... es que no puc ni escriure el nom, vosaltres sabeu del que parle, que me fique malalt només de pensar-ho. Pare que m'encenc...

Estava parlant dels Conchords, me la va recomanar Ernest, i no m'ha decepcionat, també pot ser que tinc una debilitat especial pels musicals i si són absurds més encara. Total, una sèrie molt recomanable, que tot i tindre daltabaixos en conjunt és molt acceptable, encara que després del robo-boogie del primer capitol els demés saben a poc.



Continuant amb el programa 'Fagocitem Sitges' l'altre dia vaig vore Grimm Love [1] [Martin Weisz, 2006], que va guanyar els premis a millor director, millor fotografia i millor actor ex aequo als dos protagonistes [Thomas Kretschman & Thomas Huber]. La pel·lícula tracta sobre una estudiant de psicologia nord-americana [Keri Russell] que va a Alemanya a fer la seua tesi, i no se li ocorre un altre tema que el del caníbal de Rohtenburg, que supose que per temes de copyright li van canviar el nom (cosa que no va evitar la censura i que no es poguera estrenar a Alemanya), supose que coneixereu la història, i si no google, que ja m'estic començant a cansar d'escriure. Al que anava, la pel·ícula està prou bé, entrs dins de la categoria 'molt recomanable', però no espereu una peli de terror, com en la majoria de les crítiques que he llegit per ahi, el realment terrorífic és la història real, no la pel·lícula, que tracta més d'aprofundir en els personatges i les seues motivacions recolzant-se en una sèrie de flashbacks. El pitjor és escoltar a tots els krauts parlant en anglés en un accentàs que no se l'aguanten ni ells.

I per fi arribem a l'últim comentari de la jornada, La Huida de la Eisenstein [Flight of the Eisenstein, James Swallow, 2007], torne a avisar de frikisme màxim, podeu parar ací si no voleu contaminar-vos. El llibre en qüestió és el quart de la sèrie de l'heretgia d'Horus [1], reprén els fets del llibre anterior des del punt de vista de Nathaniel Garro, de la Guàrdia de la Mort, eixe és un dels punts fluixos de la novel·la, que fins a més de la meitat del llibre no passa res nou, és una simple presentació dels personatges, que per altra banda és prou previsible saber a quin bàndol anirà cadascun, però només per vore ben escrit Istvaan ja val la pena llegir-lo, no, és conya, no està mal del tot, definitivament millor que el segon. Aquest no el vaig a recomanar ni a deixar de fer-ho, si estàs llegint la sèrie ja saps el que has de fer.

el Niño Gilipollas ha desaparegut!

Princess & Monstruoso

Una altra sessió doble, aquesta vegada dos pel·lícules. Per ordre cronològic començaré per Princess [1] [Anders Morgenthaler, 2006], que forma part del meu programa de visionar, com a mínim, totes les pelis premiades a Sitges, i si em veig amb valor algunes de les recomanades, ara estic al 2006 i Princess va ser premiada amb el Meliés d'Argent a millor pel·lícula europea i més tard la E.F.F.F.F. li va otorgar el Meliés d'Or.

La major part del metratge és d'animació, narra la història d'August, un missioner que deixa la seua feina a per a cuidar de la seua neboda, Mia, la mare de la qual ha mort i era una pornostar anomenada Princess. August es dedicarà a intentar fer desaparéixer tot el material de la seua germana, Christina, i a venjar-se de la gent de la indústria del porno. Per altra banda s'hi intercalen videos domèstics gravats per August quan ell i la seua germana eren joves, està gravada, per exemple, la mort dels seus pares en un accident de cotxe, o la festa on es celebra la gravació de la primera pel·lícula porno de Christina, i on feliciten a August per deixar-los la seua càmera.

És una bona pel·lícula, almenys a mi m'ha agradat, pot ser és un poc moralista en quant a la indústria del porno, ja ens avisa el mateix cartell de la pel·lícula amb un gran FUCK PORNO, així que no és cap sorpresa, en unes declaracions el director diu sobre la pornografía que per a gaudir-la t'has d'abstraure i oblidar-te que el que estas veient són persones o alguna cosa semblant, pot ser té algo de raó, perque tota eixa gent te pares, germans i inclus fills que, com Mia, poden haver tingut una infància gens agradable, perquè no tots son superestrelles que porten amb orgull això de ser pornostars.

La segona pel·lícula és Monstruoso [1] [2] [Cloverfield [1], Matt Reeves, 2008], algú m'hauria d'explicar qui és el retrassat mental amb un cirullo per cervell que ha traduït camp de trèvols per monstruoso i algú altre m'hauria d'explicar la relació entre el camp de trévols i la pel·lícula. La pel·lícula en si és una simple Monster Movie amb la peculiaritat d'estar rodada pels mateixos protagonistes amb una càmera domèstica. Sense arribar al nivell de The Host [1] [Gwoemul, Bong Joon-ho, 2006] (algú m'hauria d'explicar també per què collons els títols anglesos els traduixen al castellà i els orientals a l'anglès...) i sense estar tan emocionat com Ernest, és una bona pel·lícula, m'ha agradat especialment no saber res del bitxo en qüestió, saber just el mateix que els protagonistes, no tindre ni puta idea d'on ve ni perquè ha aparegut a Nova York, ajuda molt a sentir un poc (i només un poc) de simpatia per uns joves americans estúpids i en ocasions molt pegables que t'alegra que vagen caient, i estant en kinepolis un dissabte no pots evitar pensar en el bé que faria un monstre en algunes ocasions...

Llegint coses per Internet he vist que seguint l'estela de Lost, amb la que comparteix productor, la peli està plena de cosetes, easter eggs en diuen, que els espectadors han d'anar trobant i juntant entre ells i buscant en pàgines disperses per a aconseguir construir el relat complet, i saber tot el que no ens conta l'hora escassa de pel·lícula. Per a començar he trobat una wiki similar a la de Lost que pot ajudar, jo ara no hauria de tindre temps per a furgar en les profunditats del ciberespai, però...