Marvel Zombies & Nextwave

Avui porte una altra parella de propostes que tenen coses en comú, en el fons i en la forma. Són Marvel Zombies i Nextwave. Aquestes dos obres són una immensa gamberrada dels seus autors, que peguen la volta a l'univers Marvel, i a més fan un crossover completament gratuït i sense el més mínim sentit entre elles, com no podia ser d'una altra manera.

A Marvel Zombies, com el seu nom indica, tots els superherois han estat infectats per una malaltia extraterrestre que els converteix en zombies, per acabar-ho d'adobar apareix Silver Surfer avisant de que en tres dies arribarà Galactus a jalar-se el planeta, crec que no cal dir que acaben els dos a l'interior dels zombies. La saga es composa, per ara, de tres llibres: Marvel Zombies [Robert Kirkman & Sean Phillips [1], 2005], Marvel Zombies: Origenes [Robert Kirkman & Sean Phillips, 2006] i Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas [John Layman & Fabiano Neves, 2007]. No vaig a ser tan catastrofista com alguns, però és evident que el millor de tots és el primer, a Orígenes es nota la desgana tant del dibuixant com del guionista, no és una merda completa però s'aproxima prou. Un poc millor m'ha semblat el vs el Ejército de las Tinieblas, a pesar de que a algunes parts sembla que canvie de dibuixant (per a pitjor), però bueno, la història no està malament del tot. On realment hi ha que fer una menció especial és a les portades d'Arthur Suydam [1], encarregat de fer-les a tota la saga, són realment insuperables, només per elles ja val la pena tindre qualsevol dels tres còmics.

En Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas és on l'escuadró Nextwave fa l'aparició estelar de tres vinyetes:

- ¿Sabes qué es lo único que me gusta más que hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales...?
- Déjame adivinar... ¿Hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales preadolescentes
- Has dado en el puto clavo.

I amb aquest diàleg vos podeu imaginar com és Nextwave [1] [Warren Ellis [1] & Stuart Immonen [1] [2], 2006], sense exagerar crec que puc dir que és el millor còmic de superherois que he llegit. Les aventures de l'escuadró són una sèrie de frases ocurrents i disbarats que inclouen koales assassins, homes bròcoli, goriles comunistes o samurais en pilotes, entre d'altres bajanades. És un còmic d'acció pura, humor i violència gratuita, es pot demanar alguna cosa més? Doncs sí, l'estil brillant d'Immonen. És una llàstima que s'haja aturat al número 12, però segons la wikipedia és una parada temporal fins que Mr. Ellis tinga ganes i temps, de moment sembla que ha représ una altra gran sèrie, NewUniversal, esperem que la següent siga Nextwave.

PD. a vore si aconseguisc trobar un scan de Nextwave#11 i faig un muntatge de les 6 pàgines dobles, que quedarà per a flipar-la.

Emigrantes & El Libro de los Conejitos Suicidas

Avui el que porte són dos propostes de còmic mut, una seriosa i una altra graciosa. La seriosa és Emigrantes [The Arrival, Shaun Tan [1], 2006], guanyador del premi a millor còmic del Festival del Còmic d'Angoulême. Emigrantes és la història sense paraules d'un emigrant (quina casualitat) que ha d'adaptar-se a un lloc nou on no entén res, un lloc que sembla un altre món, allí ha d'aparendre-ho tot una altra vegada, començant de zero. La veritat és que es un àlbum impecable tant el contingut com el continent, l'encuadernació és insuperable i tant l'estil de dibuix com la història molt bons, pot ser estiga condicionat pels premis que té o perque pels 22 euracos que m'ha costat he volgut que m'agradara, però el cert és que m'ha encantat.

I la proposta gracios és El Libro de los Conejitos Suicidas [The Book of Bunny Suicides, Andy Riley, 2003] i la seua continuació, com el seu nom indica és una enciclopèdia il·lustrada de les mil i una maneres diferents que té un conill per suicidar-se, i en general, totes molt gracioses. Els vaig devorar ahir mentre tornava amb el tren i em partia el cul, no tant com amb El Niño Gilipollas que Quería Volar, però prou. Hi han algunes maneres molt enginyoses i unes quantes només aptes per a frikis, com la de tirar-li pebre a l'ull de Sauron. Total, que per a pegar-se unes rises estan de puta mare.

Some Kind of Monster & The Ultimates & 13 Tzameti

Avui he anat a València a alimentar a The Pila, i abans de que se m'amuntone més la feina he decidit comentar, encara que siga rapidet i de passada el que tinc pendent.

El primer és Some Kind of Monster [Joe Berlinger & Bruce Sinofsky, 2004], un documental de tres horaques sobre Metallica [1]. En principi, l'únic que pretenia el docu era fer un seguiment de la creació d'un disc un tant diferent, els components es tancaven en unes instal·lacions militars abandonades i no eixien d'allí fins que no tingueren el disc, però a causa dels piques interns i de que el cantant va entrar en rehab el procés es va allargar i va eixir una cosa completament diferent, on es mostra que, per molt de thrash metal que toquen, són tots uns pijos de molt de cuidao.

En segon lloc està The Ultimates [Mark Millar & Bryan Hitch, 2002], que me l'he estat llegint a pedaços mentre canviava l'audio manualment als capítols de Battlestar Galactica que no tenia en dual. La premisa de tot l'univers Ultimate és actualitzar els superherois al segle XXI, així, per exemple, Thor és un activista anti-globalització suec que es nega a ajudar el grup que Nick Furia (que és negre) munta en els EUA a no ser que Bush duplique el pressupost de les ajudes exteriors. La idea no és mala i el dibuix és prou acceptable, jo no me l'haguera comprat però aixina de préstec es deixa llegir.

I per a finalitzar, 13 Tzameti [Géla Babluani, 2006], una pel·lícula que no puc fer res més que recomanar. No vos pense contar res d'ella, no vaig a posar ni enllaços, veieu-la verges si podeu, val la pena. Com apunt només dir que va guanyar entre d'altres el gran premi del jurat de Sundance i el de millor banda sonora a Sitges. Veieu-la, feu-me cas, que jo sé molt.

Fusió

He fos un altre disc dur. No sé si tots els que em llegiu ho sabieu però ja ho vaig fer fa un temps, encara que aquella vegada va ser a lo gran i vaig fondre els dos, aquesta vegada només ha sigut el de les dades, sort que vaig aprendre i ara tenia còpia de quasi tot i in extremis vaig poder acabar-la. A més, la broma m'ha costat formatejar l'altre disc amb la consegüent pèrdua de tots els programes que tenia instal·lats, així que he decidit intentar viure al marge de microsoft, amb l'única excepció (espere) del SO, que és imprescindible per a una de les necessitats bàsiques de l'ésser humà, jugar. Però per a tot el demés intentaré gastar software obert, lliure o com preferiu dir-li, però en definitiva gratis.

Pel que estic veient el que més em costarà serà adaptar-me al messenger, per ara estic provant el Pidgin però el trobe massa espartà i l'aplicació per a canviar de nick no és massa fàcil (ni fiable), a més que no té, o almenys jo no l'he trobada, funció per a que s'inicie automàticament en encendre's l'ordinador i el més important, no es poden enviar brunzits. Per tot això estic buscant una alternativa, encara que té una opció que m'ha encantat: pot llevar el format de text dels demés i evitar que se't creme el nervi òptic per tipografies i colors aberrants (Carlos!).

Bueno, i aquesta és l'entrada d'avui, encara he de parlar de Some Kind of Monster, Ultimates i 13 Tzameti, però avui no tinc ni temps ni ganes així que demà o a l'altre o quan m'isca dels sants ous ho escriuré.

The Mist

Ahir, per a estrenar el projector que m'ha regalat Pere de puntazo, vam vore The Mist [1] [2] [Frank Darabont, 2007], que s'estrena ací el proper 30 de maig, però que ho va fer als EUA el passat 31 de novembre, i que és una adaptació de la novel·la curta homònima de Stephen King. En la pel·lícula no recorde que ho digueren, però segur que està ambientada en Maine, com quasi tot el que té a King pel mig, doncs bé, en un poble de Maine de repent cau una boira densíssima que pilla a uns quants del poble dins un supemercat, però la boira no està deshabitada... i ja tenim pel·lícula!

Potser hagués estat millor que es centrara un poc més en les relacions entre els atrapats, perque l'únic que passa es que fan dos bàndols molt ben delimitats (en realitat tres, però un és el dels que volen eixir, i desapareix prompte), crec que tancar un grup heterogèni dins un supermercat pot donar molt més joc que eixe, sense deixar de banda els habitants de la boira clar, que eixe és un encert de la pel·lícula, que apareguen rapidet i que es vegen bé, nada de medias tintas, si ha d'apareixer un tentacle devorador, pues que siguen quatre! Però també hem de tindre en compte que és un producte per al consum mainstream americà i no se'ls pot exigir massa. La pel·lícula no és per a tirar cap traca, més si li afegim la baixa qualitat de la imatge, que faltaven la meitat dels subtítols i que s'escoltava la risa del tipo que la gravava (les còpies pirates és el que tenen), però les mencions a La Torre Oscura [1] i el final (finalazo!) la converteixen en una pel·lícula bona, no molt bona ni de terror bona, però bona al cap i a la fi.

√964 Pinocchio & Rising Stars: Nacido del Fuego

Feia temps que la tenia en llista d'espera i ahir al final vaig vore √964 Pinocchio [Shozin Fukui, 1991], ja vos vaig dir que necessite vore tot el que tinga l'etiqueta "cyberpunk", de vegades ix bé i de vegades mal, i en aquest cas ha eixit pitjor. Comença amb un plantejament acceptable, un ciborg sexual no aconsegueix exercir i la clienta el tira al carrer, una jove el troba i se l'endú a viure amb ella mentre la companyia el busca per tota la ciutat. A partir d'ahi és un seguit de bestieses i poca-soltades sense el més mínim sentit, la tipeta vomitant deu minuts per arrebossar-se en el seu pròpi vòmit i menjar-se'l, uns altres deu minuts de Pinocchio corrent per ahi... Aspira a arribar al nivell de Tetsuo [鉄男, Shinya Tsukamoto, 1989] però no aplega ni a xuplar-li les ungles del peu. Com a curiositat està bé, però amics, si la veieu podeu parar en quant comence a semblar-vos disbaratada, no vos perdeu res. Tenia pendent trobar Rubber's Lover, també de Shozin Fukui, però crec que m'estalviaré el temps i els diners.

Per a llevar-me el mal sabor de boca em vaig llegir un còmic que m'havia deixat Artur per ací, Rising Stars: Nacido del Fuego [Rising Stars: Born in Fire, J. Michael Straczynski, 1999]. En una ciutat dels EUA cau el que sembla un meteorit i tots els que es trobaven en eixe moment en l'úter de sa mare naixen amb superpoders, uns amb més i uns amb menys, però tots tenen algo. Però un dia, alguns se n'adonen que quan un dels especials mor la seua energia es reparteix entre els demés, i clar, ja està liada. Es formen grups enfrontats i a donar-se d'òsties, que és gratis. Al final l'exèrcit mata uns quants i tots els demés es converteixen en super poderosos, inclús els que tenien poders de nivell baix. I ahi acaba aquest primer volum. La veritat és que després de la merda de peli anterior m'ha semblat deliciós, encara que sé que no és per a tant. Te un bon plantejament i un dibuix prou correcte, encara que de vegades les samarretes canvien de color sense causa aparent. Es deixa llegir, que no és poc.

Planeta Rojo, El Lobo Solitario y su Cachorro & La Burbuja de Bertold

Odie als fallers i a les seues putes despertaes, aquest matí si haguera tingut a casa una escopeta crec que ja estaria a la presó, o m'hagueren donat el Nobel de la Pau. Una de dos. Que me tenen fregit ja joder, i encara no han començat en serio. Però va, que no està açò per a queixar-se dels fallers, sinó per a deixar constància del que llig o veig, i fa temps que tinc coses pendents per a escriure i em fa gossera.

Primer parlaré del pitjor. L'altra nit me vaig tragar Planeta Rojo [Red Planet, Anthony Hoffman, 2000]. La primera expedició tripulada a Mart, quan van a baixar al planeta una erupció solar els fot la paraeta i han de fer una baixada d'emergència, la jefa [Carrie-Anne Moss] es queda per a llançar la tripulació manualment i després arregla tota la nau. En la superfície els passen més putades, un robot es torna boig, les bases estan destrossades i en mart hi han paneroles devoradores, però no va a ser tot roin, les paneroles produeixen suficient oxigen com per a que els humans puguen respirar. Al final soles queda un tipo de la trupulació [Val Kilmer], li roba la bateria al robot embogit i la connecta a una nau ruski que hi havia per ahi tirada, i amb oxigen per a uns minuts se n'ix cap a l'estratosfera esperant eixir prop de la base, ix tot bé i hi ha bes final. No està mal per a una nit d'insomni, evidentment millor que la teletenda, però no és una pel·lícula per a vore a posta, si tens desfici i te la posen davant bé, però poc més.

El segon en la llista és El Lobo Solitario y Su Cachorro [子連れ狼, Kazuo Koike & Goseki Kojima, 1970], que relata les aventures d'Ogami Itto, un ronin que va per ahi amb el seu fill Daigoro matant gent per encàrrec. Només tinc el primer tom de deu, a més s'han fet set pel·lícules i dos sèries. Sembla que ha estat molt influent, entre altres es veu la seua mà en Frank Miller i en Kill Bill vol.2 on la pel·lícula que demana vore B.B. és Shogun Assassin. El còmic en si està molt bé, apesar del penós escaneig d'algunes pàgines, m'ha agradat especialment el ritme de les lluites i l'estil de dibuix, que com he dit abans recorda enormement al Sin City de Miller, encara que en realitat és a l'inrevés. En definitiva, que algun tom més caurà, igual amb temps acabe la col·lecció, però necessitaré pasta i espai... La historia de mi vida...

I per últim un que em feia por comentar: La Burbuja de Bertold [La Bulle de Bertold, Diego Agrimbau & Gabriel Ippóliti, 2005]. Es tracta d'una distopia on als criminals se'ls amputen els membres i només poden actuar d'acord en la voluntat dels demés, els que més sort tenen entren als teatres de titelles, aquest és el cas de Bertold, que es llaura una carrera com actor al teatre mecànic de Froilán, on tots els seus moviments estan programats i la seua única aportació és el text, que a pesar del director del teatre va improvisant i modificant en cada representació, fins que al més pur estil Brechtià, utilitza el teatre amb fins polítics, per alçar les masses contra un sistema opressor. Em sembla imprescindible, l'única pega és la seua curta duració però tant el dibuix, com el color són excel·lents i en ocasións recorden al mestre Bilal i és una mostra de que l'art amb fons polític no està renyt amb la qualitat. Esperaré amb ganes els demés volums de la col·lecció, anomenada Último Sur, en la que els autors mostren el nexe dels diferents arts amb la societat, el porper, La Grande Toile tracta sobre la pintura.

Wierd Pr0n

Pues sí, sense haver-ho desitjat en un parell de dies i a través de llocs on no ho esperaria m'han arribat un parell de links de dos classe de porno que no esperaria que es feren en sèrie. Quan algú em va portar a casa Lady of the Rings creia que seria un cas aïllat, però supose que la indústria pornogràfica deu haver trobat un nínxol en els frikis, i no estic parlant de l'anomenat porno-friki de Torbe, sino del porno d'espases i bruixeria, i més concretament de Whorelore que he trobat via BoingBoing, un site de porno del WoW... ahi és res.

A partir d'ací aneu amb compte als enllaços que piqueu, i si tenu l'estòmec fluix procureu-vos un poalet o algo perquè del bloc 150% Zombie! arriba el ZomPr0n, no sabria assegurar quin és més disgusting si aquest o el dels japonesos locos que vaig trobar al bloc de Warren Ellis, vos deixe els links però repetisc, és prou desagradable, jo recomane que no entreu, però vos deixe decidir: 1, 2 i 3.

No cal que em doneu les gràcies per descobrir-vos el món de la pornografia bizarra, i penseu que sempre podria ser pitjor, podria haver posat el famós link a 2girls1cup, però si el voleu tornar a vore és cosa vostra, jo no vull tindre res a vore amb això.

EDITAT

Abans se m'ha oblidat recordar-vos el propòsit real de la xarxa, que no és ni tindre un portafolio, ni comprar en amazon, ni vendre en ebay i molt menys per a enviar postals i power points cutres. El vertader sentit de la xarxa està explicat a aquest video que no em canse de vore.



Grab your dick and double click!

Ocurrió Cerca de tu Casa & Dayal, el Primer Ancestro

Més còmics, primer parlaré de Ocurrió Cerca de tu Casa [Carlös, 2007], un recopilatori de les vinyetes de Carlos Areces: actor, humorista, dibuixant, cantant... polifacético! Per a qui no ho sàpiga, Carlos Areces eixia en La Hora Chanante [1] i ara ho fa en Muchachada Nui [1], i és l'autor de Los Klamstein. Com podreu suposar, les pàgines rebosen d'humor absurde, en moltes ocasions fregant el macabre, que dic fregant? Clava dos peus i una mà en el gore més hilarant amb els acudits de leprosos. A mi m'ha fet molta gràcia, però pot ser no siga un humor per a tots.

I el segon d'avui és Dayal, el Primer Ancestro [Dayal, le Premiere Ancêtre, Alejandro Jodorowsky [1] & Das Pastoras, 2007], una precuela d'una precuela. La història del Sense Nom, el que és l'últim metabaró, va nàixer a El Incal [L'Incal, Alejandro Jodorowsky & Moebius, 1981] on era un personatge secundàri, després va eixir La Casta de los Metabarones [La Caste des Méta-Barones, Alejandro Jodorowsy & Juan Giménez [1], 1992], la sèrie on s'investigaven els seus origens fins a arribar al seu rebesavi i ara amb la sèria Castaka (que si no recorde mal constarà de tres volums) se'ns mostra la història més enllà, ampliant el que s'ha passat a anomenar Jodovers.

Em va agradar prou més la sèrie original dels metabarons, però aquest no està mal, prou millor que Los Tecnopadres [Les Techonpères, Alejandro Jodorowsky & Zoran Janjetov, 1998], supose que en la meua ànsia completista acabaré la sèrie i m'acabaré comprant la nova edició de El Incal, a pesar del puto color digital que li senta com el cul. Però estava valorant Dayal, la història no està malament del tot, segueix l'estructura narrativa de la sèrie original amb un narrador, que en aquest cas és Othon, el rebesavi de Sense Nom. I parlant del dibuix, és prou acceptable, m'ha semblat que Das Pastora tenia algun problema amb les cares, però tot el demés està prou bé.

I això és tot per avui, tinc pendents dos còmics més La Burbuja de Bertold, per al qual vull investigar un poc i Nextwave, que m'esperaré a la segona i última part, que ix a la venda aquest mes.

Porros gratis (i més)

Sabia jo que se m'anava a amuntonar la feina, entre els còmics que em vaig comprar el divendres (dels quals porte ja dos i mig llegits) i les quatre pel·lícules que tocaven a la sessió d'ahir... puf, no sé per on començar...

Una de les meues adquisicions és Los Muertos Vivientes [Walking Dead, Robert Kirkman [1] & Tony Moore [1], 2003], una sèrie de la que tothom canta meravelles. Aquest primer volum, Días Pasados, ens conta com Rick es desperta d'un coma per a trobar una plaga de zombies cof*28 días después*cof (no sé segur quin dels dos va eixir abans, però son sospitosament pareguts...) i se'n va a buscar la seua família, que suposa que haurà anat a Atlanta. El dibuix és molt bo, i que siga en escala de grisos un encert, i la història... només dic que estic desitjant tornar a una tenda de còmics per aconseguir tots els que estiguen publicats. I no pararé fins fer-ho.

El segon còmic que m'he llegit és La Cruzada de los Malditos [Damnation Crusade, Dan Abnett [1], Ian Edginton et al., 2006], 40k crap, una història dels Templers Negres, la història no és res de l'altre món ni sorprén on deuria de fer-ho, l'únic que es podria salvar un poc és el dibuix, però les proporcions d'una servoarmadura no són fàcils de plasmar i si li afegim que ha de semblar que es puguen moure es queda en una cosa regular. Com sempre, si no estàs en el 40k, evita'l com la plaga.

I ja arribem a les pelis, al final hem vist, per ordre: Trainspotting [1] [Danny Boyle, 1996], El Pico II [Eloy de la Iglesia, 1984], Requiem por un Sueño [Requiem for a Dream [1], Darren Aronofsky [1], 2000] i Miedo y Asco en Las Vegas [Fear and Loathing in Las Vegas, Terry Gilliam, 1998], no tinc ganes de anar dient de que va cadascuna, simplement recomanar vore-les totes, i sí, inclús El Pico II (un dia d'estos me voré la primera), que a pesar de ser un poc massa llarga és de les pel·lícules que hem de reivindicar, igual que Tarantino i Rodriguez reivindiquen el spaghetti i l'explotation dels EUA, nosaltres tenim el Jacoplotation [1], com va dir Mr. Vigalondo (algú te el valor de fer una sessió?). Anyways, que són tot pel·lícules per a vore, unes et diuen que les drogues son caca, altres les veuen de manera més real i altres simplement veuen elefants roses. Una cosa que m'ha cridat l'atenció de totes les pel·lícules ha estat la banda sonora, supose que al tractar temes reals de la seua època utilitzen música contemporània i menys Réquiem (que així i tot té una BSO espectacular) les demés estan plagades de temazos.

Mentre escrivia el post (entre anit i aquest matí) m'he acabat el còmic que tenia a mitges, Se Busca [Wanted, Mark Millar & J.G. Jones [1], 2003], i un altre, però d'aquest parlaré més endavant. Wesley Gibson és un tipo normal que traga tota la merda que pot i més, la seua jefa li fa putades, la seua nòvia es folla a tot el que pot i ell viu una vida de merda fins que La Zorra apareix a la seua vida i li diu que son pare era el major assassí del món i que ha mort, el porta a una base secreta on li expliquen que els superbrivalls (supervillanos en castellà) del món van acabar amb els superherois i ara dominen la terra des de les ombres. Al final ell es convereix en assassí i tots els demés la flipen, però per a mal. La història està bé i és original, cosa que s'agraeix i el dibuix és acceptable a pesar de la mala impressió, que fa que en moltes pàgines la lectura es faça difícil. He llegit també que estan preparant una pel·lícula [1] dirigida per Timur Bekmambetov, del qual no he vist res, però tinc prou males referències, vorem que fa i si és suficient temptador per a que pague per vore-ho...

No vaig a ficar imatges, que ja porte massa temps perdut. Busqueu-vos la vida.