Planeta Rojo, El Lobo Solitario y su Cachorro & La Burbuja de Bertold

Odie als fallers i a les seues putes despertaes, aquest matí si haguera tingut a casa una escopeta crec que ja estaria a la presó, o m'hagueren donat el Nobel de la Pau. Una de dos. Que me tenen fregit ja joder, i encara no han començat en serio. Però va, que no està açò per a queixar-se dels fallers, sinó per a deixar constància del que llig o veig, i fa temps que tinc coses pendents per a escriure i em fa gossera.

Primer parlaré del pitjor. L'altra nit me vaig tragar Planeta Rojo [Red Planet, Anthony Hoffman, 2000]. La primera expedició tripulada a Mart, quan van a baixar al planeta una erupció solar els fot la paraeta i han de fer una baixada d'emergència, la jefa [Carrie-Anne Moss] es queda per a llançar la tripulació manualment i després arregla tota la nau. En la superfície els passen més putades, un robot es torna boig, les bases estan destrossades i en mart hi han paneroles devoradores, però no va a ser tot roin, les paneroles produeixen suficient oxigen com per a que els humans puguen respirar. Al final soles queda un tipo de la trupulació [Val Kilmer], li roba la bateria al robot embogit i la connecta a una nau ruski que hi havia per ahi tirada, i amb oxigen per a uns minuts se n'ix cap a l'estratosfera esperant eixir prop de la base, ix tot bé i hi ha bes final. No està mal per a una nit d'insomni, evidentment millor que la teletenda, però no és una pel·lícula per a vore a posta, si tens desfici i te la posen davant bé, però poc més.

El segon en la llista és El Lobo Solitario y Su Cachorro [子連れ狼, Kazuo Koike & Goseki Kojima, 1970], que relata les aventures d'Ogami Itto, un ronin que va per ahi amb el seu fill Daigoro matant gent per encàrrec. Només tinc el primer tom de deu, a més s'han fet set pel·lícules i dos sèries. Sembla que ha estat molt influent, entre altres es veu la seua mà en Frank Miller i en Kill Bill vol.2 on la pel·lícula que demana vore B.B. és Shogun Assassin. El còmic en si està molt bé, apesar del penós escaneig d'algunes pàgines, m'ha agradat especialment el ritme de les lluites i l'estil de dibuix, que com he dit abans recorda enormement al Sin City de Miller, encara que en realitat és a l'inrevés. En definitiva, que algun tom més caurà, igual amb temps acabe la col·lecció, però necessitaré pasta i espai... La historia de mi vida...

I per últim un que em feia por comentar: La Burbuja de Bertold [La Bulle de Bertold, Diego Agrimbau & Gabriel Ippóliti, 2005]. Es tracta d'una distopia on als criminals se'ls amputen els membres i només poden actuar d'acord en la voluntat dels demés, els que més sort tenen entren als teatres de titelles, aquest és el cas de Bertold, que es llaura una carrera com actor al teatre mecànic de Froilán, on tots els seus moviments estan programats i la seua única aportació és el text, que a pesar del director del teatre va improvisant i modificant en cada representació, fins que al més pur estil Brechtià, utilitza el teatre amb fins polítics, per alçar les masses contra un sistema opressor. Em sembla imprescindible, l'única pega és la seua curta duració però tant el dibuix, com el color són excel·lents i en ocasións recorden al mestre Bilal i és una mostra de que l'art amb fons polític no està renyt amb la qualitat. Esperaré amb ganes els demés volums de la col·lecció, anomenada Último Sur, en la que els autors mostren el nexe dels diferents arts amb la societat, el porper, La Grande Toile tracta sobre la pintura.