4.2.06

Ender

Pues si que feia temps que no escrivia... i no es perque no tinguera res que dir, es que simplement no tenia ganes d'escriure. Però com fa un parell de dies em vaig acabar la trilogia d'Ender doncs m'he dit: xe tu, que no escriuràs que t'ha paregut? i ací estic.

Començaré pel principi, és a dir la primera impressió, quan Artur m'els va deixar ja havia llegit que El juego de Ender (el primer) era bo, i en mirar la portada els premis que havia rebut m'ho van confirmar: el Nebula i l'Hugo, dos dels més prestigiosos dins la ciència ficció. Passant al segon volum les esperances anaven en augment, el Nebula, l'Hugo i el Locus, toma moreno, tres premiassos...però...en passar de volum: "increiblemente buena", només això? doncs ocupa un poc menys que els altres dos volums junts... ací és on es veu clarament el que significa argument d'autoritat, només en que el senyor Hugo o la senyora Nebula posen el seu nom a la portada d'un llibre ja saps que llegir-lo serà com a minim agradable, però quan un ésser anònim et diu que és increíblement bona sospites, ja no és Stephen King dient "he visto el futuro del terror y su nombre es Clive Barker", es que no te nom, és un ent de la disformitat que segurament ni s'ha llegit el llibre. Així les previsions per a la lectura eren: El juego de Ender, buena; La voz de los muertos, buena o muy buena; i Ender el xenocida, chubascos moderados con tendencias fuertes localmente.

El juego de Ender: tracta sobre el primer contacte humà amb alienígenes, i la seua conseqüent guerra per dificultats comunicatives, és a dir, la repetidissima: "oh no! venen uns insectes amb naus! és o ells o nosaltres! a per ells!" tractat des del punt de vista d'Ender, el xiquet que s'espera que es convertixca en el gran general que salvarà la humanitat. Es una bona novel·la, molt ben escrita, que enganxa bastant amb un final sorprenent que no contaré ací per si algú la vol llegir. Calificació final: molt bona.

La voz de los muertos: aquesta va sobre el segon contacte humà amb alienígenes, han passat 3.000 anys des dels fets contats a l'anterior volum, Ender s'ha mantés jove viajant a velocitats relativistes, es a dir properes a la velocitat de la llum, per qüestions de feina, es desplaça a Lusitania, una xicoteta colònia humana al planeta natal dels pequeninos o cerdis, una espècie inteligent amb similituts porcines. El tema és que el consell galàctic ha ordenat la no influència sobre els porcs estos, per a que es desenvolupen naturalment i evitar la seua total desaparició i blablabla, però clar, els científics lusitans no es poden aguantar i els ensenyen coses, els jefasos s'enteren i envien una flota (que tardarà trenta anys en arribar) per a destruir el planeta. Per principi sóc partidari dels arguments que es poden resumir en 2 o 3 ratlles així que per aquesta regla de tres aquesta novel·la baixa un esglaó respecte a la primera, de totes maneres continua estant ben escrita i enganxa, però un final previsible la fan quedar-se en: Regular.

Ender el xenocida: la "increiblemente buena"...per a que contar, al final aconsegueixen viatjar instantàniament fent que un ésser que viu a una espècie d'internet intergalàctica comprenga les pautes de l'anima passant per l'exspai que és un lloc on pel que sembla el que penses es fa realitat...ejem...anem a vore, senyor Card, se li n'ha anat la pilota, que es açò ciència ficció o fantasia? pues això, la meua nota: increíblement roïna.

Tot el que he contat fins ací, que no és poc, és semi-fals, lo d'Ender no és una trilogia, es pitjor, una saga...i de 8 toms! Si la qualitat segueix el rumb d'aquestos tres no vull ni pensar com serà el vuité.

El blog cadàver: http://www.carnambcucs.blogspot.com/
La saga de Ender: http://es.wikipedia.org/wiki/Saga_de_Ender