Ciudadano Kane

Doncs ahir vaig vore per fi el clàssic d'Orson Welles, Ciudadano Kane [Citizen Kane, 1941]. El film comença amb la mort de Charles Foster Kane [Orson Welles] i veiem com pronuncia el que serà l'última paraula de la seua vida: Rosebud. Tot seguit sembla que comença un documental sobre la vida de Kane i quan acaba ens adonem que l'estaven passant en una sala privada on un grup de periodistes discuteixen sobre el sentit de Rosebud (la qual cosa seria impossible fora del cinema, ja que nosaltres com espectadors omniscients som els únics que la coneguem, però deixem de banda els trucs de guió), la cosa es que es posen a discutir sobre el que significa Rosebud i envien un reporter (al que mai veiem de cara) a que ho esbrine, així que durant tota la pel·lícula va visitant a la gent que ha estat més propera a Kane i els fa entrevistes. Finalment només nosaltres ens assabentem que Rosebud és el trineu de Kane, amb el que jugava el dia que sos pares l'entregaren a un banquer per a que l'educara.

La grandesa de la pel·lícula no és tant la pel·lícula en si com tots els recursos tècnics innovadors que utilitza, la profunditat de pla, els flashbacks i els continus contra picats que mostren els sostres dels decorats. Crec que no soc ningú per a valorar una pel·lícula que gairebé tota la crítica nomena com la millor de la història del cinema, però així i tot em va agradar, pot ser menys del que esperava, però eixe es el problema de les expectatives.

Per cert, aquest matí m'he topat amb un concepte que m'ha fet por, ja que mostra la veritat del que li està passant a la meua habitació, s'està convertint en un The Pila.